Unes paraules condemnables i pujades de to del president de l'Argentina, Javier Milei, acusant Begoña Gómez, la dona de Pedro Sánchez, de corrupta, han provocat una crisi entre ambdós governs. Tot es va iniciar diumenge passat en un acte de la ultradreta internacional que va reunir, a més del president de Vox, Santiago Abascal, la líder del Front Nacional francès, Marine Le Pen, i la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, que s'hi va connectar telemàticament. Les paraules de Milei van provocar una reacció en cadena, començant per l'amenaça de retirada de l'ambaixadora espanyola a Buenos Aires. A això ha seguit la petició d'una disculpa a l'ambaixador argentí que ha sol·licitat el ministre espanyol d'Afers Exteriors, José Manuel Albares, i la negativa del govern argentí a retractar-se.

No cal dir que les paraules de Milei estan fora de to —tampoc no és tan estrany en un polític el discurs del qual tendeix a ser incendiari i sortir dels cànons més elementals— i té raó Pedro Sánchez quan assenyala que, entre governs, l'afecte és lliure, però el respecte és irrenunciable. Dit això, per què serà que existeix la sensació generalitzada que el president del Govern utilitza la polèmica com a plataforma de llançament de la campanya socialista a les eleccions europees del pròxim 9 de juny? No estarà repetint dia sí, dia també, un patró que ja va utilitzar a la campanya de les passades catalanes per elevar-se per sobre de qualsevol situació? En aquella ocasió va marejar tothom amb una dimissió fake de la presidència del Govern, una cosa que no es va arribar a concretar i que després hem anat sabent que tot era un estratagema.

No perdré un minut en parlar de Milei perquè em sembla un tipus perillós amb un llenguatge corrosiu. Però sí que m'interessa com Sánchez utilitza qualsevol circumstància per ser el protagonista central de la trama. I com ha fet esclatar el cas de la seva dona, Begoña Gómez, en la causa contra la qual el titular del jutjat d'Instrucció número 41 de Madrid, Juan Carlos Peinado, ha admès que Vox es personi com a acusació particular. Va ser precisament l'admissió de la querella del sindicat ultra Manos Limpias la que va desencadenar la famosa carta de Sánchez i el període de reflexió sobre si devia o no seguir. La fiscalia ja va demanar l'arxivament de la causa argüint que no hi havia indicis de delicte.

Per què serà que existeix la sensació que Sánchez utilitza la polèmica com a plataforma de llançament de la campanya socialista en les europees?

L'independentisme coneix bé aquestes pràctiques, i com Manos Limpias ha servit de palanca en diferents causes contra l'independentisme, o Vox en la causa de Tsunami Democràtic que instrueix el jutge de l'Audiència Nacional, Manuel García-Castellón. Només cal fer un volt per l'hemeroteca i allà hi és tot. Des de les denúncies dels líders independentistes fins a les rèpliques de PP i del PSOE, ben juntets i de bracet, elogiant la independència judicial a Espanya. D'aquella pols venen aquests fangs. I ara ja és massa tard perquè, com diu la frase, qui munta un tigre corre el risc de no poder-ne baixar mai.