Encara que el govern espanyol intenta llançar aigua al vi, és evident, des de tots els punts de vista, que el curs que s'inicia en Espanya tindrà un vessant judicial que, depèn de com, serà més rellevant que el polític. Fins a l'extrem que veurem quines conseqüències polítiques tenen moltes decisions judicials. En concret, el curs arrenca amb quatre carpetes judicials de diferent índole. La primera, l'elecció del president o presidenta del Consell General del Poder Judicial, que és, al seu torn, president del Tribunal Suprem. Des del 25 de juny porten els 10 membres que ho són a proposta del PSOE i els altres 10 a instàncies del PP, buscant posar-se d'acord i persistint l'empat entre els aspirants. Tant és així, que pocs dies abans que el rei inauguri dijous l'any judicial, es desconeix qui l'acompanyarà com a amfitrió de l'acte. Qui sí que hi serà és el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, que es troba a punt de ser imputat per un delicte de revelació de secrets.

La segona carpeta judicial, la més important i la que condicionarà la legislatura a Espanya, té a veure amb l'aplicació de la llei d'amnistia en les diferents instàncies judicials, Tribunal Suprem i Audiència Nacional. La decisió dels magistrats Pablo Llarena i Manuel Marchena de no concedir l'amnistia a Carles Puigdemont, violentant la redacció de la llei i mantenint l'acusació de malversació, retardarà la normalització del seu retorn a Catalunya. Durant quant temps? Uns mesos al Suprem i després quedarà en mans d'una decisió del Tribunal Constitucional, que s'espera que sigui favorable. Fins aleshores, el plet de l'alta magistratura contra el poder polític formarà part d'un nou episodi fosc de la història d'Espanya i servirà perquè s'opini frívolament sobre l'entrada i sortida de Puigdemont el mes d'agost passat i s'obviï el veritable problema que té l'Estat: que els jutges no acaten la llei.

Amb pressupostos o sense, l'Estat continua invertint a Catalunya menys del pressupostat, el 45% el 2023, davant el 163% de Madrid. Però d'això, sembla, que ningú en vol parlar.

La tercera carpeta judicial té a veure amb l'anomenat cas Koldo i la compra de mascaretes a l'inici de la pandèmia per part del llavors ministre de Transport, José Luis Ábalos. Encara que el PSOE ha intentat tenir Ábalos tranquil durant molts mesos, la insistència del jutge de l'Audiència Nacional Ismael Moreno, demanant més i més documentació, ha acabat trencant alguns dics de contenció. Avui, Ábalos és un polític ofès després que el seu substitut, Óscar Puente, el va posar als peus dels cavalls amb una auditoria interna i va cessar alguns dels seus col·laboradors. L'exministre ha amenaçat públicament de parlar i, privadament, que no està disposat “carregar-se el mort” i si es queda sense protecció engegarà el ventilador. El PP està impacient que reclami la seva ajuda buscant una comprensió que diu no ha trobat en el PSOE.

L'última carpeta judicial i la més delicada és la del jutge Juan Carlos Peinado, que instrueix la causa contra la dona de Pedro Sánchez, Begoña Gómez, per tràfic d'influències i corrupció en els negocis. Encara que tant el president com la seva esposa han passat a l'atac acusant el jutge Peinado de prevaricació, el cas no està, ni de bon tros, resolt i tot apunta que causarà danys importants. Si bé no hi ha una única causa, l'avançament electoral de gairebé un any del congrés del PSOE per a aquesta tardor, també té a veure amb avançar-se al deteriorament polític que està tenint a aquest flanc. Un congrés exprés ajuda, sens dubte, a apaivagar veus crítiques i redueix la capacitat de maniobra dels opositors que, d'altra banda, fan una mica de soroll, però la seva musculatura interna és, si més no fins ara, més aviat reduïda.

Tanmateix, tot això s'ha ajuntat amb l'oposició dels barons socialistes a l'acord entre el PSC i Equerra sobre el finançament per fer president de la Generalitat Salvador Illa. Tot ique és cert que l'acord dista molt de ser un concert econòmic i, òbviament, tampoc no acaba amb l'espoli fiscal, els dos objectius que haurien de prevaldre en un acord, sí que és un avenç respecte a la situació actual, si s'acaba aplicant, en l'assumpció, per part de la Generalitat, de l'administració de tots els impostos. Aquest meló és insuficient a Catalunya, si tenim en compte les demandes històriques, però suficient per posar en peu de guerra els partits espanyols, segons com, se li pot complicar la cosa a Sánchez. Entre altres coses, perquè la pedagogia de PSOE i PP durant molts anys ha estat alimentar el discurs contrari al que la Moncloa fa avui dia.

D'aquí el congrés del PSOE, que s'ajuntarà amb el de Junts i Esquerra i que acabarà sent per a Pedro Sánchez l'excusa perfecta perquè, per segon any, no hi hagi pressupostos generals de l'Estat. Això sí, amb pressupostos o sense, l'Estat continua invertint a Catalunya menys del pressupostat, el 45% el 2023, davant el 163% de Madrid. Són xifres de juliol d'aquest any, però podrien ser de qualsevol any, ara amb Pedro Sánchez i abans amb Mariano Rajoy. Però d'això, sembla, que ningú en vol parlar.