Si Esquerra Republicana volia obrir de bat a bat les portes de la crisi interna que pateix i socialitzar la guerra oberta que existeix dins de l'organització, realment ho ha aconseguit. La daga utilitzada aquest dijous pel dimissionari Sergi Sabrià, en abandonar el seu càrrec de viceconseller d'Estratègia i Comunicació del Govern en funcions, té molt pocs precedents en la vida política catalana, tan acostumada que els desacords no es facin públics o es facin servir paraules molt més conciliadores. A la catalana, que es diu. Sabrià ha acabat convertint la seva dimissió en una diatriba sense matisos contra Oriol Junqueras, amb acusacions contra el líder republicà que, almenys en públic, mai no s'havien sentit: "Desgraciadament, hi ha a qui no li importa ni el partit, ni la militància, ni la ciutadania. Només l'ambició i el desig personal de controlar una organització per fer-se-la a mida".
No hi havia dues persones possibles destinatàries del missatge, ja que no va caldre que pronunciés el nom, perquè s'havia referit instants abans a unes declaracions que l'expresident del partit havia fet fa uns dies en què Junqueras assenyalava, després de la firma d'un manifest que demanava la seva dimissió, que els llençols bruts es renten a casa. I va continuar Sabrià: "Ha enfangat fins a límits insospitats un debat intern imprescindible", abans de concloure: "Ara ja tenen el que volien [la seva dimissió] i només els puc demanar una cosa: que deixin de fer mal a l'organització i la seva reputació". La concatenació de missatges a les xarxes socials de suport del nucli dirigent proper al president Aragonès o a Marta Rovira fa evident que no estem davant d'un tema personal o un estirabot del dimissionari, sinó d'una agra confrontació pel control de l'organització.
Sabrià dimiteix perquè ha estat assenyalat com una de les persones que estava al corrent dels cartells difamatoris contra els germans Maragall, els quals barrejaven la malaltia d'Alzheimer que pateix l'expresident de la Generalitat Pasqual Maragall i que van ser coordinats des de la seu d'Esquerra, al carrer Calàbria. Ell ho nega rotundament i qui apareix públicament com el responsable dels cartells fins al moment i així ha estat assenyalat, Tolo Moya, responsable de comunicació del partit, s'ha defensat de les acusacions i ha manifestat que serà en la comissió ètica del partit, en la qual compareixerà dilluns, on compta "poder demostrar qui és l'ideòleg de tot aquest grup, de com funcionava i de fins on arribava el coneixement de tot plegat". També que no es vol centrar només en el cas dels cartells dels germans Maragall, "perquè això va de qui va muntar la trama i de com s'actua quan se n'assabenten".
No estem davant d'un tema personal o un estirabot del dimissionari, sinó d'una agra confrontació pel control de l'organització
Oriol Junqueras guarda silenci en públic, però no en privat, on continua conversant cada dia amb desenes i desenes de militants del partit i viatjant pel territori des que el passat 10 de juny va abandonar el càrrec per tornar, en el congrés del 30 de novembre, a la presidència d'ERC. De fet, les seves úniques declaracions des d'aquell moment han estat sempre breus i ha optat fins ara per allunyar-se dels focus mediàtics. En qualsevol cas, la seva intenció continua sent encapçalar una candidatura que suposi una profunda renovació de l'equip que ha dirigit l'estructura del partit aquests anys.
Un últim apunt, si es vol, d'arxiu periodístic personal. He assenyalat, al principi, que la política catalana no té tants precedents d'una acusació tan frontal com la de Sabrià. L'única que em ve a la memòria és la del congrés de Convergència Democràtica de 1992 en plena batalla entre Jordi Pujol i Miquel Roca. Un home de màxima confiança del segon, que era diputat a Madrid i responsable de l'organització a les comarques de Girona, Josep Maria Trias de Bes, va disparar contra el llavors president assenyalant que l'entorn de Roca era professional, no personal o familiar, i que volia creure que "un líder de l'altura de Pujol" no es deixava influir "per un entorn personal per més pròxim que fos", en una referència que tothom va entendre contra el seu fill gran. Per rematar, que "un partit no pot limitar-se a governar únicament a la seva illa Barataria", que és un dels llocs imaginaris que apareixen al llibre de Miguel de Cervantes El Quixot.
Deia el polític i historiador francès Alexis de Tocqueville que "cal avesar-se a viure amb els enemics; no a tots els podem fer els nostres amics". En política, la veritat és que acaba sent una màxima força, força, encertada.