Malgrat que és cert que qualsevol persona —i, pel que estem acostumats, molt més els polítics— té tot el dret a girar com un mitjó els seus actes passats i els seus compromisos públics, no deixa de ser sorprenent, per utilitzar un adjectiu suau, veure i sentir l'expresident de la Generalitat Pere Aragonès parlar a la Universitat Yale, a New Haven, Connecticut, els Estats Units, sobre la seva experiència en "desescalar conflictes secessionistes" i sobre "el paper del lideratge polític en la restauració de l'estabilitat". Sobretot perquè no ha passat tant de temps des que va ser investit el 20 de maig del 2021 pel Parlament de Catalunya com a president de la Generalitat amb el següent compromís públic amb els 64 parlamentaris que li van donar suport —33 d'Esquerra Republicana, 32 de Junts per Catalunya i 6 de la CUP— i, per extensió, amb el poble de Catalunya: "Vull ser president de la Generalitat per culminar la independència de Catalunya, per fer inevitable l'amnistia i per exercir amb total llibertat el dret a l'autodeterminació, governant per a tota la ciutadania, per al país sencer."

Cap de les tres coses no va ser possible i encara que, lògicament, ha d'aparèixer com el principal responsable en funció del seu càrrec, tampoc no va ser l'únic culpable. Però fer del seu fracàs polític, que va comportar per a Esquerra Republicana la presidència més volàtil en la història recent de la democràcia a Catalunya, i el seu retrocés al tercer lloc al Parlament amb un resultat electoral deplorable, de retruc també la pèrdua de la majoria independentista a la cambra catalana, un llegat i una lliçó sobre com es "desescalen conflictes secessionistes" és, com a mínim, molt agosarat. Sobretot perquè equival a proclamar als quatre vents que va dir una cosa i en va acabar fent una altra. Seria, per posar un exemple, com si el president Salvador Illa, que s'ha presentat amb un programa en el qual proposa superar el passat i trenar unes noves relacions amb Espanya, fes un referèndum d'independència i un cop fora del càrrec fes conferències sobre com es passa en un territori de l'autonomia a la independència.

Que Aragonès faci del seu fracàs polític un llegat i una lliçó sobre com es "desescalen conflictes secessionistes" és, com a mínim, molt agosarat

Si no hagués avançat les eleccions, inexplicablement per als seus interessos i els de l'espai polític en què suposadament se l'encasella, bé podria donar-se el cas que aquest diumenge, 2 de març, s'estiguessin celebrant les eleccions catalanes, ja que seríem dins del termini de quatre anys d'ençà de les celebrades el 14 de febrer del 2021. Un error de perspectiva en va consumir el futur polític i, per tant, el del seu partit, aquest últim, com a mínim, durant cert temps. El que s'ha trobat Oriol Junqueras en recuperar la presidència d'Esquerra dista molt del que va deixar quan va entrar a la presó i ara, després de la guerra civil que va viure fins fa uns mesos el partit, ja hi ha prou informació coneguda per allunyar moltes de les decisions adoptades els últims temps pels republicans de la seva empremta política. És normal que aquesta acusació molesti els partidaris de Marta Rovira i Aragonès, però tampoc no és just que Junqueras, que ha comès errors, com tots els polítics independentistes, carregui amb una responsabilitat que no és ben bé la seva.

La situació política a Catalunya és actualment molt diferent de la d'aleshores. Ho és al Parlament, però també ho és al carrer, malgrat que respecte a això últim sempre hi ha prismes diferents de veure-ho. I òbviament, cada formació política té la seva recepta per acostar-se als que es podrien denominar desencisats per treure'ls de l'abstenció. Res no apunta que avui, uns mesos després de les eleccions catalanes del maig passat, la bossa d'indecisos dels que en un moment donat van atorgar una majoria als partits independentistes, estiguin disposats a tornar a reenganxar-se a aquestes formacions. No és un tema d'enquestes, sinó de percepcions, quelcom, sens dubte més imprecís, però no per això menys evident. En part, perquè fixar un rumb des de l'oposició no és mai una tasca fàcil i és molt més difícil quan el Govern actua cohesionat, té l'impuls de governar a les principals administracions —Espanya, Barcelona, diputacions, ajuntaments metropolitans, etcètera— i no deixa grans escletxes per les quals algú altre pugui explotar un discurs il·lusionant en una ciutadania que no troba motius per a la il·lusió.