Que, acabant-se la jornada de divendres, hi continuïn havent tants exemples de la descoordinació més absoluta entre les diferents institucions en la gestió de la catàstrofe esdevinguda dimarts passat al País Valencià, és ja a hores d'ara el fracàs més estrepitós de l'estat espanyol aquestes últimes dècades. Estem assistint a espectacles realment vergonyosos i impropis d'un país que presumeix de ser el que lidera el creixement econòmic a la Unió Europea, que ocupa la cinquena posició en el rànquing de potències mundials en dades obertes segons l'OCDE, té el doble de desenvolupament que Itàlia i un exèrcit situat en la quarta posició europea, darrere dels de França, Itàlia i Polònia.

Tot això són estadístiques. Però res d'això no aguanta en la vida real, com estem veient. Ja no es tracta, a hores d'ara, que el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, cometés una greu negligència, que ha causat moltes víctimes, retardant imprudentment l'avís a la població quan ja era una evidència que la DANA provocaria una enorme tragèdia. És que continua dirigint l'operatiu, mentre el govern espanyol, amb recursos humans i materials molt superiors, sembla mirar-s'ho des d'una mitjana distància. Mentre això succeeix, s'escuda en competències d'una administració o una altra que la gent no entén; hi ha retards incomprensibles en el subministrament d'aliments o aigua; es produeix una negativa a acceptar bombers especialitzats en aquest tipus de catàstrofes naturals —tenim, almenys, dos casos, amb l'oferiment de Catalunya que ha trigat 72 hores a ser acceptat per Mazón i el del govern francès que va rebutjar el ministre Marlaska—; regna la desorganització total amb l'arribada a la zona destruïda de centenars, si no milers, de voluntaris... i així podríem seguir.

Ningú no mana. Ningú no està a l'altura de la tragèdia. Ningú no expressa la més mínima mostra d'humanitat davant del dolor de centenars de milers de persones

Ningú no mana. Ningú no està a l'altura de la tragèdia. Ningú no expressa la més mínima mostra d'humanitat davant del dolor de centenars de milers de persones que estan afectades d'una manera o una altra, directament o indirectament. Serveixin aquests dos exemples d'aquest divendres. El primer, la ministra de Defensa, Margarita Robles: "L'exèrcit té una presència dissuasiva, el que no podem pretendre és que en un país l'exèrcit ho faci tot. Les seves tasques, les que corresponen a l'administració, en aquest cas l'administració valenciana, o tasques de seguretat". Realment pensa el que diu, la ministra? És suficient el miler d'efectius desplegats d'un exèrcit compost per 120.000 homes i dones?

El segon cas és el de la consellera de Turisme, Indústria, Innovació i Comerç, Nuria Montes de Diego, tot un exemple d'insensibilitat cap als familiars de les víctimes, que s'amunteguen davant del dipòsit de cadàvers improvisat per les autoritats al recinte firal valencià: "Aquí no es permetrà, no s'entregaran cossos a famílies, no es permetrà l'accés de familiars a la zona on tenim custodiats tots els morts, així que han d'esperar de forma obligatòria la trucada del jutjat i el lliurament de la documentació pertinent, i les famílies el millor lloc on poden esperar les notícies dels seus familiars és als seus domicilis". La mala educació és innecessària sempre i, menys, davant del dolor humà.

Mentre tot això succeeix, els cadàvers recuperats superen els 200 i es xifra oficialment en 1.900 els desapareguts. És urgent adoptar mesures excepcionals i trencar el cercle maleït de descoordinació, prepotència i caos.