Quan les absències són políticament tan àmplies i numèricament tan importants, com ha succeït aquest dimarts a la jura de la Constitució de la princesa Elionor al Congrés dels Diputats, una lectura realista hauria de ser que, més enllà de la pompa, la monarquia espanyola té un problema realment greu. No veure-ho així és negar la realitat, ja que les vies d'aigua hi són i no són menors. El fet rellevant no és que els presents aplaudissin durant uns quants minuts, sinó que tres ministres del govern —les dues de Podemos, Belarra i Montero, i Garzón, el de Consum— no hi anessin; més de 50 diputats fessin el mateix —la majoria dels de Sumar i tots els de Podemos, Esquerra Republicana, Junts per Catalunya, Bildu, PNB i BNG—, i que els presidents de Catalunya i el País Basc rebutgessin la invitació.

Com s'ha recordat aquests dies, no va succeir així en un acte semblant, fa més de tres dècades, quan va celebrar el mateix acte que Elionor el seu pare, l'actual rei Felip VI, el 1986 en assolir la majoria d'edat. Són múltiples els factors de la decadència de la monarquia com a fórmula per a la direcció de l'Estat, però res no ha accelerat el desacord amb Catalunya com l'actitud bel·ligerant i implacable mantinguda davant l'independentisme l'octubre del 2017. Aquell discurs del 3 d'octubre va marcar un abans i un després, ja que lluny d'adoptar un paper conciliador i de rei, va optar per borbonejar, endinsar-se al món de la política, creient molta gent des de Madrid que seria la plataforma per a la seva consolidació. El 23-F del seu pare, que llavors encara es considerava un moment de reforç de la monarquia, perquè Tejero no havia revelat el paper exacte de Joan Carles I i la seva participació en el cop.

Aquests dies que estem veient com molts dels protagonistes d'aquells moments pleguen veles, encara que sigui, com diu Pedro Sánchez, per necessitat de l'aritmètica, i el PSOE retorna a Carles Puigdemont el tractament de president, fins i tot abans que TV3 i La Vanguardia, viatja fins a Brussel·les a fotografiar-se amb ell i a llimar els serrells existents sobre l'amnistia, la pregunta és, com es reposicionarà la monarquia en l'escenari actual? Perquè l'amnistia no deixa de ser un reconeixement de l'Estat que la repressió policial i judicial va ser un error i és una manera de demanar perdó. Llavors, com corregirà Felip VI el seu discurs pronunciat el 3 d'octubre i el seu lideratge en el a por ellos? O en quedarà fora, com un ens perdut, en què el govern camina en una direcció i ell és als antípodes?

Perquè fins i tot el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha assenyalat fa poc que respecta Puigdemont, que és sincer i transparent i més clar que Pedro Sánchez. És clar que aquí tothom juga a futur i en una legislatura, que si hi ha investidura no s'ha de descartar res, també hi ha la possibilitat d'una moció de censura, Feijóo juga les seves cartes. Quines seran les cartes de Felip VI? Oblidar-se de Catalunya com Catalunya s'ha oblidat d'ell? Perquè des del 2017, la valoració de la monarquia a Catalunya no supera el 2 sobre 10 i més del 70% dels catalans prefereixen una república. Tot això, segons dades del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), i en què no arriba a l'aprovat entre els electors de cap dels partits catalans, incloent-hi el PP (4,7), Vox (4,6) i Ciutadans (4,5). Entre els socialistes és del 2,8 de valoració, a partir d'aquí, cap a molt avall a la resta de formacions.

Aquesta és la Catalunya real, no la que va omplir d'elogis l'acte d'aquest dimarts al Congrés dels Diputats, que està molt bé per a les revistes del cor, però queda molt lluny de la percepció ciutadana.