Després del veritable tsunami que ha provocat en la política catalana l'aliança entre PSC, comuns i Partit Popular per desplaçar Xavier Trias de l'alcaldia de Barcelona, els partits comencen a fer recompte de danys. Els de Madrid, unànimement, des de la satisfacció d'haver desbaratat, una vegada més, l'independentisme, ja que, encara que en primera instància el gran damnificat era Trias, amb ell quedava fora de l'equip de govern Ernest Maragall i Esquerra Republicana. Els articles de Manuel Valls i de Jorge Fernández Díaz eren prou aclaridors. El primer ressaltant el seu orgull per haver deixat empremta a l'hora de barrar el pas a l'independentisme i que quatre anys després Sirera hagi fet com ell el 2019 amb Maragall, i l'exministre amb un text que no cal llegir-se més enllà del titular: Barcelona: "Antes roja que rota".

Les destrosses causades dissabte veurem si generen un autèntic sisme submarí o tot queda en una onada d'indignació que no troba un canalitzador del malestar, ja que hi ha moltes boques a alimentar, des dels mateixos partits independentistes a l'ANC, passant pels que advoquen per l'abstenció en les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Esquerra Republicana ha mogut peça enviant Ernest Maragall de candidat al Senat en un gir de guió per rendibilitzar el moviment contra natura dels partits constitucionalistes que torna la política catalana a un tauler que semblava que, en aquest espai, només interessava al PP. Dels defensors de la guerra de blocs davant la propagada agenda del retrobament, només han quedat drets els partidaris del primer, aquells per als quals tot és el mateix, el terrorisme i l'independentisme, com a clixés d'una situació contra la qual cal lluitar, al País Basc i a Catalunya.

El PSC té una alcaldia tan important com Barcelona i una potència municipal important, ja que el 60% dels ciutadans de Catalunya tenen alcalde socialista. No és, ni de bon tros, poca cosa. Però la política no és com abans i tot és molt més volàtil. Avui es guanya i es perd tot a una rapidesa que abans no passava. I, potser per això, els canvis en les percepcions van a una velocitat de vertigen. També en els moviments. En menys de 48 hores, Trias ha passat de perdre l'alcaldia i acusar el socialista Jaume Collboni de fer operacions deshonestes a allargar la mà a un pacte amb els socialistes a la Diputació de Barcelona. Les seves paraules són tot un dietari del que és la política Trias: "Que jo estigui enfadat i indignat no vol dir que nosaltres en la vida no siguem intel·ligents. No podem estar fora del món, i nosaltres hem d'estar amb capacitat de poder governar".

Curiosament, o no, els mateixos que a Junts aplaudien el Trias enèrgic, gairebé colèric, de dissabte amb aquella expressió que s'ha fet famosa, "Que us bombin!"; eren els mateixos que es mostraven irritats perquè Trias hagués obert aquesta possibilitat. Entre ells, el diputat Joan Canadell o l'exalcaldessa de Girona Marta Madrenas. Junts no podrà escapar-se d'aquest debat, encara que Jordi Turull intenti enterrar-lo com més aviat millor, ja que les mirades dins de l'organització són diferents i, com a mostra, Trias, el principal damnificat.