Les noves generacions desconeixen, segurament, que va ser durant la primera legislatura sorgida de les eleccions del 1980 quan es va declarar l'11 de setembre, la Diada, com la Festa Nacional de Catalunya. Va ser la primera llei d'aquella incipient Generalitat i d'aquell Parlament, que tenia entre els seus caps de files Jordi Pujol, Joan Reventós, Josep Benet, Anton Cañellas i Heribert Barrera. No els va costar gaire a tots ells, procedents de la lluita contra el franquisme, posar-se d'acord en el fet que la primera llei del Parlament acabat de constituir havia de ser aquesta, i s'aprovava al cap de poques setmanes, el 12 de juny. Tenia únicament dos articles: Article primer. "Es declara Festa Nacional de Catalunya la jornada de l'11 de setembre". Article segon. "Aquesta Llei entrarà en vigor el mateix dia de la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat". En el preàmbul diu: "El poble català en els temps de lluita va anar assenyalant una jornada, la de l'11 de setembre, com a Festa de Catalunya. Jornada que, si, d'una banda, significava el record dolorós de la pèrdua de les llibertats, l'11 de setembre del 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa davant l'opressió, també suposava l'esperança d'una total recuperació nacional. Ara, quan Catalunya reprèn el seu camí de llibertat, els representants del poble creuen que la Cambra Legislativa ha de sancionar el que la Nació unànimement ja ha assumit".

Així va ser i així es va establir. Una jornada reivindicativa políticament, els eixos de la qual eren, a diferència de la diada de Sant Jordi, la nació, la llibertat i la reivindicació de més cotes d'autogovern. El temps va transformar les demandes d'aquesta Diada, en part autonomista, en la confluència de reclamacions de sobirania primer i d'independència després. Queden per a la història les mobilitzacions protagonitzades pel moviment civil més poderós que hi hagi hagut a Europa aquestes últimes dècades i que va canalitzar, en sentit positiu, les energies d'un poble que va escollir l'11 de Setembre com el moment de mostrar al món les ànsies de llibertat, com una nació més en el concert internacional de nacions. En la seva plenitud, va durar des del 2012 al 2017, data en què la repressió espanyola va posar-hi el punt final.

La Diada subsisteix, el plet amb l'estat espanyol continua asfixiant el país i l'elefant roman a l'habitació

Aquesta Diada del 2024 no té l'efervescència dels anys de les grans mobilitzacions, ni la ingenuïtat d'aquells primers constructors de l'autonomia, que creien que Espanya respectaria la singularitat de Catalunya. Acaben de celebrar-se eleccions al Parlament i el mapa polític és radicalment diferent del dels últims anys i al capdavant de la institució hi ha el president Salvador Illa, primer secretari del PSC. La lluita caïnita al món independentista dels partits ha deixat un solar atapeït de cadàvers, polítics enemistats i divergències irreconciliables. Centenars de milers de persones s'han quedat a casa, ja que la seva paciència s'havia esgotat. Segurament, no havien deixat de ser independentistes, però havien desconnectat per esgotament, cansament o perquè, simplement, havien perdut la il·lusió.

Però la Diada subsisteix, el plet català amb l'estat espanyol continua asfixiant el país i l'elefant roman a l'habitació. No ha desaparegut, encara que n'hi ha molts que inconscientment tanquen els ulls i fan veure que ja no hi és. Continua sent-hi i no s'ha fet més petit. L'esbombada normalitat és una fal·làcia i el Tribunal Suprem continua fent el que vol amb la llei d'amnistia aprovada per les Corts espanyoles. Però si se'ls ha aplicat l'amnistia a més policies que independentistes! Els pactes polítics no es compleixen i la justícia reinterpreta la llei com li dona la gana, cosa que la converteix en el Poder veritable. Tot això succeeix en un estat espanyol amb tantes esquerdes democràtiques que només la convicció que tot s'hi val per mantenir viva la repressió catalana cohesiona dreta i esquerra judicial i, de vegades, també política.

Davant els pessimistes, cal dir ben alt que Catalunya té futur i que aquest serà forçosament en llibertat. Perquè sempre, al llarg de la història, la consciència nacional és la que ha salvat el país. Bona Diada!