Catalunya celebra aquest diumenge, un any més, la Diada Nacional de Catalunya, una jornada de clara reivindicació en defensa de les llibertats del país. Una de les primeres decisions del primer Parlament, el 1980, va ser la proclamació de l'11 de Setembre com a festa nacional i des d'aquella data no n'ha perdut el significat. Però no va ser fins a l'any 2012 que la Diada va incorporar als diferents actes de la jornada una manifestació massiva, unitària i lògicament reivindicativa per expressar al carrer les ànsies de llibertat d'un poble esgotat de ser maltractat fiscalment, cansat de reclamar una autonomia més gran, extenuat de comprovar com un estat hostil li feia perdre nombroses oportunitats de creixement i fatigat de veure com es desnacionalitzava un dia sí i l'altre també el país.

No va ser gens estrany, per tant, que tot aquest malestar es transformés en una acció il·lusionant a favor de la independència de Catalunya. Era el millor camí per revertir una situació, que encara dura avui, i que no és suportable. Els partits van quedar desbordats pel carrer i el paper de les entitats sobiranistes i van pujar al carro com van poder, encara que en el fons no dominaven en absolut les regnes, perquè mai no van poder fer el que inicialment pensaven fer i van haver d'anar improvisant un guió que no estava escrit i en el qual la gent va tenir bona part del mèrit, o si es vol dir d'una altra manera va ser, en bona part, responsable de l'impuls dels fets que s'anaven produint.

Era necessari aquest preàmbul perquè a grans traços les coses de vegades es veuen d'una manera i atorguen el protagonisme d'una manera imprecisa a qui no li correspon del tot, i en les diferents manifestacions de la Diada que s'han celebrat des del 2012 els partits sempre han estat a la cua encara que es posessin una part de les medalles. Sempre ha estat la gent, la societat mobilitzada, la que ha donat un exemple impagable amb la seva assistència permanent, elevant el llistó de les expectatives, fins a convertir-se en unes manifestacions que han sorprès el món en defensa de la independència de Catalunya.

Aquest diumenge, és conegut de sobres, que la divisió independentista ha desembocat en l'absència d'Esquerra Republicana de la manifestació de la tarda, l'acte central de la Diada. La formació política de Junqueras i Aragonès s'ha sentit interpel·lada per l'ANC en la seva crítica al Govern i als partits i ha reaccionat amb virulència, mentre els seus socis del Govern, Junts per Catalunya, s'han posat de perfil, igual que la CUP. Les divisions mai no són bones i lògicament minvarà l'assistència a la manifestació. Sens dubte, hi havia altres maneres que Esquerra expressés el seu malestar i s'hauria pogut salvar la convocatòria unitària a la manifestació.

Sigui com sigui, és perfectament combinable l'exigència als partits independentistes amb expressar una vegada més i, tantes vegades com faci falta, les ànsies d'independència i de llibertat dels catalans. Omplir els carrers per denunciar un estat que reprimeix, espia, maltracta, humilia i espolia els catalans un any rere l'altre. Perquè només la independència garanteix de veritat un salt en la qualitat de vida dels catalans.