El PNB no encara l'última setmana abans de les eleccions de diumenge 21 d'abril amb bones fitxes a sobre de la taula. La seva hegemonia al País Basc, que s'ha traduït en una única derrota des de 1980, en els comicis de 1986, quan es va produir la ruptura amb Carlos Garaikoetxea, que fundaria Eusko Alkartasuna, està seriosament risc, una cosa que no havia succeït en gairebé quaranta anys. Aquella derrota, tanmateix, tenia moltes coses diferents: va perdre en escons, però va guanyar en vots i, sobretot, era majoritari en l'espai nacionalista, ja que qui el va avançar va ser el PSE, amb el qual acabaria pactant.

En aquesta ocasió, el lideratge nacional se'l disputa per l'esquerra amb Bildu, que ha sabut desplegar-se amb força entre els joves, una franja del votant penabista i també absorbeix vot de l'esquerra espanyola. Només així pot entendre's que dels 21 escons que va obtenir fa quatre anys, i que igualava el seu millor resultat de 2012, ara estigui apropant-se a la trentena. I això que el PNB, tot i que va a la baixa —passaria de 31 a 27/28 escons, segons les enquestes— ho fa amb una certa moderació, conforme amb el seu ferri control històric de molts dels topants del poder, que ha controlat invariablement des de les eleccions de 1980, excepte en el curt període 2009-2012, que l'aliança PSE-PP, o sigui Patxi López i Jaime Mayor Oreja, va servir perquè el PNB veiés les orelles al llop, contingués les seves bases més independentistes i tornés al seu tradicional govern d'aliança amb els socialistes bascos.

Un pacte tan sòlid que la voluntat del PNB i PSE és mantenir-lo en el pròxim govern, encara que Bildu arribés a guanyar les eleccions diumenge vinent. I una situació que Bildu porta amb una certa tranquil·litat, ja que ha comprovat que la paciència és una bona aliada en la seva estratègia. Mentrestant, els abertzales han reforçat el seu poder municipal amb 107 alcaldies davant les 92 del PNB, i això que van ser desbancats de moltes d'elles gràcies a l'aliança PNB-PSE. Aquesta certa tranquil·litat només es podria trencar si el peculiar sistema electoral basc, que atorga 25 escons a cada província, impedís que la suma entre els penabistes i els socialistes arribés als 38, cosa difícil, però no impossible. Llavors tocaria donar-se la mà amb el PP, una mica incòmode per a Pedro Sánchez, menys per a Feijóo, atesa la situació política a Madrid.

L'hegemonia del PNB al País Basc està seriosament risc, una cosa que no havia passat en gairebé quaranta anys

Caldrà esperar a diumenge per conèixer tots aquests detalls i veure si les previsions es compleixen. Perquè, en termes històrics, el que ha passat al País Basc durant tantes dècades, un lideratge diferent seria molt rellevant. Perquè ho hem vist en el passat a Catalunya —quan Convergència va perdre el poder— o a Andalusia amb el PSOE i va arribar el PP. Aquí seria, segurament, sense una alternança de govern, però l'inici d'una maduració a foc lent en aquesta direcció. Una cosa que produeix pànic a la dreta, però que, com es veu diàriament, també incomoda els socialistes. Una cosa és que els vots abertzales apuntalin un govern socialista a Madrid i una altra que els vots socialistes n'apuntalin un d'abertzale a Vitòria.