El document sobre l'acord marc per al diàleg i la negociació impulsat pel titular del Ministeri de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica, Félix Bolaños, i la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, és, políticament parlant, tan pobre, genèric i inútil que costa saber l'objectiu final dels seus impulsors. Al llarg de poc menys de dos folis s'escriuen tants tòpics, generalitats i vaguetats diverses que un acaba perdent-se. Algú s'ha oblidat que l'objectiu inicial de la taula de diàleg per a l'independentisme era l'amnistia dels presos i exiliats polítics, acordar el referèndum d'independència de Catalunya i acabar amb la repressió policial i judicial que pateixen alguns milers de catalans. En canvi, al document es parla en genèric d'un conflicte polític, que no es diu quin és i que cadascú ho interpreti com vulgui; de superar la judicialització —que no és el mateix que la desjudicialització— garantint la seguretat jurídica; o de treballar i aprovar mesures concretes que representin un avenç tangible en les negociacions i que, al mateix temps, augmentin la confiança mútua necessària per continuar avançant.

Així, una infinitat de promeses i de bona voluntat després de la incapacitat manifesta per part de l'estat espanyol de posar sobre la taula una proposta atractiva i que estigui en condicions de confrontar-se amb la independentista. Clar que sí, com va dir el ministre Bolaños, després de la trobada al Palau de la Generalitat, l'agenda per al retrobament és la base de la negociació i l'acord i les inversions a Catalunya van bé i al ritme adequat, qualsevol cosa és possible encara que no tingui res a veure amb la realitat. Qui no firmaria el següent?: "Punt 7 de la metodologia del procés de diàleg i negociació. Els dos governs reconeixen la necessitat de generar un clima de respecte absolut a les posicions i proposta que plantegi cada part, a partir de posicions polítiques allunyades, i sobre la base de mesures concretes, restablir i garantir la confiança i la seguretat suficients per a la bona marxa de la Taula".

Es troba a faltar també una referència concreta al CatalanGate, sobretot tenint en compte que les relacions entre ambdós governs estan congelades arran del cas d'espionatge massiu a l'independentisme català per part de l'Estat espanyol, en alguns casos oficialment via CNI i autorització d'un jutge del Tribunal Suprem, i en altres a través de les clavegueres de l'Estat. El CatalanGate no surt citat als dos folis de referència, i això que va ser motiu de suspensió de les relacions oficials entre el govern espanyol i el català. Com tampoc no es parla de repressió, mentre aquesta segueix diàriament i no deixem de llegir notícies sobre això. La importància del CatalanGate i el que suposa —no com un acte de desconfiança, superable com tots, sinó com un acte impúdic de violació de la intimitat— situa el govern espanyol en un punt no molt allunyat de Villarejo o d'Alicia Sánchez Camacho. Cert que avui encara no hem llegit o sentit el material espiat, però, sens dubte, allà està per quan calgui i un dia o un altre es coneixerà.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, anirà divendres vinent a la Moncloa a entrevistar-se amb Pedro Sánchez, segons van acordar Bolaños i Vilagrà. Farà bé en reunir-se el president del govern espanyol. Aragonès té, entre altres funcions, l'obligació de fer-ho per defensar els interessos dels catalans. Els que el critiquen per això no tenen raó o els seus motius són partidistes. Però ha de saber que els resultats han de ser tangibles i no hauria de quedar atrapat en aquest magnífic embolcall que és el palau de la Moncloa. Un autèntic atrapavoluntats si no saps aprofitar l'avantatge que tens a l'hora de negociar, ja que els vots d'ERC a Madrid són indispensables per a Sánchez. Deia Winston Churchill que encara que l'estratègia sigui bonica, ocasionalment hauríem de veure els resultats. I això és el que necessita Pere Aragonès.