La xifra irrisòria de 2.800 persones a la manifestació d'aquest diumenge als carrers de Barcelona en defensa de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que imposa el 25% de castellà a les escoles catalanes, i contra el Govern i els partits independentistes catalans, despulla l'enorme eco de soroll que fan Partit Popular, Vox i Ciutadans i el nul impacte que té en la societat catalana. Ni la presència d'una part significativa de la plana major dels líders espanyols —des de Santiago Abascal de Vox a Inés Arrimadas de Cs passant per la secretària general del PP, Cuca Gamarra— ha servit de reclam per aguantar una mínima comparació amb la multitudinària manifestació de la Diada de l'11 de Setembre, just una setmana abans d'aquesta cita d'Escuela de Todos a l'Arc del Triomf sota el lema Español, lengua vehicular.

És fàcil fer-se la idea de la gent que hauria anat a la concentració si no s'haguessin desplaçat, a més, autocars de la resta de l'Estat. Uns quants centenars, en una població de més de set milions d'habitants. Aquest és, realment, el problema que hi ha amb la immersió lingüística que ocupa portades i més portades de la premsa d'ultradreta que s'edita a Madrid i que disposa de les capçaleres d'El Mundo, ABC i La Razón, i que també compten al seu vaixell contra el català les quatre cadenes privades de televisió en mans d'Atresmedia i de Mediaset, i altres ràdios com Onda Cero i Cadena Cope. Tot aquest conglomerat per mobilitzar 2.800 persones té bastant de ridícul.

Com és possible que la posició numantina de tan pocs catalans hagi servit per posar en un compromís la majoria social, la immersió lingüística com a model educatiu, obligada a una modificació legislativa que va costar Déu i ajuda al Parlament de Catalunya, coaccionat a fer algun pas enrere en la llei del català, i que encara hi hagi pel mig tanques judicials per saltar perquè tot acabi mínimament bé? La combinació de mitjans de comunicació, partits polítics espanyols i el tercer i imprescindible convidat de la Justícia ha fet realitat una cosa que fa molt temps que perseguien: reduir el pes del català mentre impulsaven amb força el castellà.

La demanda de 2.800 persones, moltes vingudes de fora, ha acabat tenint més pes que la de diversos milions de ciutadans en defensa de la seva identitat nacional. Això és el que han aconseguit Abascal, Arrimadas, Gamarra i els seus portaveus partidistes i, realment, poden donar-se per satisfets. No l'han guanyat en bon combat en processos electorals a Catalunya sinó als despatxos de Madrid o als restaurants on es reuneixen molts dels qui escoltem a les cintes de l'excomissari José Manuel Villarejo. Allà on es munten operacions il·legals de tota mena per a vergonya, si en tinguessin, dels que s'aprofiten de la llei per anar contra la llei. Però no ho oblidem, 2.800.