Només 48 hores després que el Tribunal Suprem se saltés la llei d'amnistia anant clarament contra la voluntat del legislador, el Tribunal Constitucional, en aquest cas controlat pels socialistes, està anul·lant o rebaixant les penes als dirigents del PSOE andalús condemnats pel frau dels ERO. En aquest fangar anomenat justícia, PP i PSOE es reparteixen els tribunals de manera impúdica i, al final, no passa res. Uns titulars de diari, unes declaracions pujades de to amb acusacions creuades i una mica més de descrèdit de les institucions espanyoles, encara que això últim sembla que importa més aviat poc a tothom. La gran pregunta ningú gosa formular-se-la a Madrid i, al final, és al centre del debat, que no hauria d'afectar només els catalans en parlar de la llei d'amnistia: el Tribunal Suprem pot anar contra la decisió del legislador i la voluntat dels representants de la sobirania popular de concedir una amnistia a tots els implicats en els fets de l'1 d'octubre de 2017?

Perquè si s'accepta aquesta premissa, no hi ha llei que es pugui tirar endavant si la justícia no hi està d'acord. Així de fàcil. S'argumenta, en veu baixa, que si la llei hagués estat més ben redactada, això no hauria passat i el Tribunal Suprem no hauria tingut més remei que aixecar les ordres de detenció de Puigdemont, Comín i Puig, així com cancel·lar la inhabilitació de Junqueras, Turull, Forcadell, Romeva i Dolors Bassa. Suposo que ningú no deu pensar que els dirigents independentistes i els seus advocats són tan ximples per creure-s'ho. Es pot fer servir aquest argument com a pell de plàtan, per convèncer l'ampli bloc d'ingenus o aquells que sempre tendeixen a veure certa equitat quan es tracta d'avaluar l'actuació de la justícia espanyola amb els independentistes. Aquells que posen per davant frases com "és que el que van fer..." i obliden que l'amnistia no era un judici sobre el que van fer, sinó una reparació sobre l'injust càstig que tenien. Això i res més.

Diu el govern espanyol que la llei d'amnistia és clara i els jutges l'han d'aplicar. Té raó, encara que calli que, per a ells, començant per Pedro Sánchez, és una autèntica rebolcada de dimensions colossals. Ja sé que amb un jugador de pòquer com el president del govern espanyol també existeix la possibilitat que pensi que ha fet formalment el que ha pogut i si no surt bé, tampoc li va malament. Amb l'autoestima tan alta que té, podrà explicar en petit comitè que ell és president des del 2 de juny de 2018 —ja ha començat el seu setè any— i els independentistes passen el temps en l'embolic judicial que ha teixit l'estat espanyol i que, a cada pas que fan per intentar arribar a la meta, el final està dos passos més enllà.

El Suprem ho ha deixat ostensiblement clar: acordeu el que vulgueu que, al final, la decisió serà meva

Una última reflexió: ja es pot dir que la llei d'amnistia és l'últim fiasco dels acords amb l'estat espanyol. Es repeteix, a un altre nivell, el que ja va passar amb l'Estatut: el que s'acorda a les Corts generals entre uns i altres, el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional ho acaba trinxant. No hi ha una gran diferència entre acordar les coses o no, perquè el final sempre és negatiu. No té cap valor l'acord polític, ja que la justícia l'acabarà rectificant i deixant-lo en paper mullat. Que això passi, a més, en plena investidura d'un candidat a la presidència de la Generalitat, acaba sent un exemple més de la fiabilitat dels acords que es puguin assolir. No sé ben bé, per exemple, qui es pot creure a Catalunya, més enllà dels que necessitin creure-s'ho, que el govern espanyol arribarà a un finançament singular de Catalunya o a un concert econòmic per facilitar l'arribada de Salvador Illa al Palau de la Generalitat.

El Suprem ho ha deixat ostensiblement clar: acordeu el que vulgueu que, al final, la decisió serà meva. I sempre hi acaba havent un camí per judicialitzar-ho tot, com el temps ha demostrat. Potser el missatge que està enviant Madrid és que els acords s'han de fer en un altre palau, perquè amb la Moncloa el final sempre és el mateix.