En el govern del PSOE i Podemos hi ha, com en tots els executius, ministres de diversos perfils i amb papers diferents. Hi ha els que s'encarreguen de les negociacions i que juguen una vegada i una altra a embolicar la troca generant expectatives que mai no es compleixen —aquí la vicepresidenta Carmen Calvo porta diversos cossos d'avantatge enredant els seus interlocutors— i després hi ha els que en funció del seu càrrec poden permetre's dir el que els plagui, ja que la seva àrea els agafa molt lluny de la picabaralla diària a les Corts.

Per això és important el que ha declarat aquest diumenge la ministra de Defensa, Margarita Robles, i el to entre burlesc i menyspreador amb què s'ha referit a la non nata taula de diàleg entre el govern espanyol i el català i la necessitat que es reuneixi, encara que només fos perquè Pedro Sánchez complís, ni que fos per una vegada, un compromís adquirit. "No és moment de jocs florals", ha conclòs Robles. I ha rematat: "No és una prioritat".

Des de quan una negociació per solucionar el principal problema territorial que té l'Estat són uns jocs florals? Tan il·lusos són creient que sense fer res el conflicte entre Catalunya i Espanya es diluirà? Però, dit això, està bé que després d'haver donat la culpa als independentistes que no es reunís la taula, emergeixi la veritat: "No és moment de jocs florals". Primer va ser Mariano Rajoy el que va posar de moda que el procés era com l'escuma de la cervesa i que ja baixaria amb el temps. No va baixar, sinó que va quedar fora del control del Govern, que només amb la força i la repressió va aconseguir revertir la situació.

Algú hauria d'haver après alguna cosa al Madrid polític, judicial, econòmic i mediàtic d'aquella anàlisi, que es va evidenciar del tot errònia. Però Pedro Sánchez sembla trobar-se igual de còmode que el seu antecessor amb l'actitud immòbil que manté i que només ha corregit introduint un to diferent. Allà on Rajoy deia ni parlar-ne, Sánchez diu parlem. Però el resultat sempre és el mateix: no es dialoga i molt menys es negocia. I si cal donar una puntada de peu al diàleg, per a això a Madrid sempre hi ha algú disposat i, a més, així es fan mèrits. És, segur que sí, molt més agraït que no pas, com a ministra de Defensa, acabar amb l'anomalia que suposa que Joan Carles I, fins i tot havent fugit, conservi el rang de capità general de les Forces Armades en la situació de reserva.