Poques reunions deuen haver estat més preparades amb més mitjancers i més missatgers entre l'un i l'altre que la mantinguda durant més de quatre hores a Waterloo pels presidents Carles Puigdemont i Artur Mas. Sobre el paper, un únic i gran punt de l'ordre del dia: el reconeixement mutu de l'actiu que cada un aporta per organitzar d'una vegada per sempre una formació política amb cara i ulls després del fiasco del PDeCAT, que mai ningú no s'ha pres seriosament. La cita amb les urnes del 26 de maig passat va deixar constància de dues coses clarament contraposades.

D'una banda, el resultat a les municipals de Junts per Catalunya va ser dolent, sense cap pal·liatiu que permeti una lectura diferent. Esquerra Republicana es va apropiar de posicions històriques de l'antiga Convergència a moltes zones de Catalunya i només els alcaldes amb molt pes específic als seus municipis van aconseguir revertir aquesta tendència.

De l'altra banda, davant d'aquest mal resultat electoral a les municipals, Puigdemont va arrasar a les eleccions europees, i va confirmar així que conserva bona part de la tirada electoral. Dit d'una altra manera, els problemes resideixen bàsicament, per a aquests dirigents, en la formació política i no tant en el candidat. Com que tant el resultat a les municipals com a les europees feia un quant temps que es veia venir —sobre tot el primer— la coincidència entre els dirigents de Junts per Catalunya que calia un cop de timó estava molt assentada. Les municipals, en tot cas, han servit per veure-li les orelles al llop i provocar una reunió que feia molt que tenien pendent i que a ambdós els feia una certa mandra celebrar. Puigdemont i Mas mantenen una relació curiosa: d'exquisida correcció en públic, de respecte envers l'altre en privat però d'interlocució escassa des que el primer va haver d'exiliar-se a Waterloo. Res a veure, per exemple, amb la del president Quim Torra i Artur Mas que, a la pràctica, és inexistent per decisió del primer, que no ha recollit cap dels oferiments per reunir-se amb l'expresident de la Generalitat.

Aquesta relació històrica entre Puigdemont i Mas, que no deixa de ser qui va escollir el gener de 2016 el president a l'exili per ocupar el seu lloc a la Generalitat, ha estat clau perquè la trobada d'aquest dimecres fos transparent, transcorregués sense retrets i els acords fossin fàcils. El paper de Mas s'anirà definint, no serà un primus inter pares amb Puigdemont, que conserva un lideratge inqüestionable, però tindrà prou auctoritas per imposar determinades decisions molt centrades al partit però no exclusivament a Junts per Catalunya i una interlocució portes enfora per a la qual no és necessari tenir un càrrec determinat. És obvi que el retorn de Mas, si alguna vegada se'n va anar del tot, tindrà conseqüències. Però sembla difícil, atesa la complicitat que van demostrar aquest dimecres ambdós presidents, que el full de ruta que han traçat no l'hagin de dur a bon port. Entre els objectius que Puigdemont i Mas s'han fixat hi ha no perdre cap dels actius que últimament s'han incorporat a JxCat.

Una última cosa: encara que aquest moviment té òbviament un component electoral després de la victòria d'ERC a les municipals, l'horitzó d'uns comicis a Catalunya no és a la cantonada. Puigdemont i Mas no volen noves eleccions per a aquest any i compten que Esquerra, que fins ara no ha dit el contrari, hi estigui d'acord. Governar en aquestes condicions de pèrdua de majoria parlamentària i falta de suports per aprovar qüestions bàsiques com els pressupostos fan enormement complicat sostenir una legislatura. Però la voluntat, si més no, hi és.