Els congressos de la majoria dels partits serveixen per a dues coses: comprovar l'adhesió al líder i recosir ferides. Esclar que hi ha un altre tipus de congressos, on les ganivetades arriben fins a la mateixa jornada de la votació, però això només passa, normalment, quan les opcions d'assolir el poder són escasses. Això val per a tot arreu i és igual a Madrid i a Barcelona. El PP es va barallar a mort en la successió de Rajoy el 2018, entre Casado i Soraya, i encara continua a l'oposició. El PSOE va tenir una situació similar el 2012 amb la batalla entre Rubalcaba i Carme Chacón, tots dos traspassats, i no va tornar al govern fins a la moció de censura de Pedro Sánchez. També hem vist situacions antagòniques com la viscuda recentment pel PSC amb la designació de Salvador Illa com a primer secretari o els plàcids congressos d'Esquerra Republicana. Veient un congrés es pot vaticinar o, almenys, intuir el futur que espera al partit.

Aquest cap de setmana, a Sevilla, el PP intenta girar full el més de pressa possible a l'etapa de Casado, com si no formés part de la seva història, com si hagués estat un accident. Es va enfrontar a Isabel Díaz Ayuso i va perdre la batalla, encara que queda la incògnita sobre si el seu rival podrà guanyar la guerra o si morirà en un pròxim enfrontament. Sigui una cosa o una altra, Casado és, ara com ara, un mort vivent i per això és més aplaudit que mai al PP. El ja expresident del PP, que deixarà a partir de dilluns l'escó, com tots els seus predecessors, es va reivindicar entre records que el seu partit havia estat l'únic que havia parat dos cops d'estat, oblidant que per més que el partit de la gavina ho repeteixi, aquesta tesi en parlar de la declaració d'independència del Parlament de Catalunya no la va comprar ni el molt conservador Tribunal Suprem. Que no és dir poca cosa. Com tampoc la rebel·lió que va deixar en sedició, que no és el mateix, encara que tampoc n'hi hagués, tot i que ho va sentenciar el TS. Encara que passa sempre, no deixa de ser un exemple de la condició humana que la legió de botxins que va tenir l'aplaudien generosament.

L'arribada de Feijóo, que en part no és cap altra cosa que un retorn al marianisme, arriba precedida de l'enèsim missatge d'aspirar a ser un centre moderat. El gallec, com tots els gallecs que han ocupat el seu càrrec, és de dretes o molt de dretes, però no de centre. Aquesta careta ja li va caure en validar l'acord entre el PP de Castella i Lleó i Vox per governar, i es tornarà a veure, si té l'oportunitat de fer-ho, després de les eleccions andaluses que encara no tenen data però han de ser aquest any. Que parli gallec a Sevilla, cosa que també feia Fraga, té escàs valor polític el 2022, una vegada ja hem vist la posició del seu partit a Catalunya o a les Balears. Al final, no és més que una visió actualitzada d'aquell Aznar que assegurava que parlava català en la intimitat i que, a partir de la majoria absoluta de l'any 2000, va tancar l'aixeta autonòmica i va iniciar la persecució del model d'escola catalana.

Feijóo, un producte polític de Galícia, on obté majories absolutes o gairebé, no ho tindrà fàcil a Madrid. Si no dona joc a Ayuso, els mitjans que la presidenta del PP controla, que no són pocs i, sobretot, en paper, si exceptuem El País, són tots els altres, no li donaran treva. Si s'apropa a Sánchez, com vol una part de l'Ibex, tindrà també la seva ració d'estirada d'orelles, encara que per primera vegada no és descartable que Feijóo acabi sent la persona imprescindible per a una gran coalició amb el PSOE. La dreta política espanyola, sempre caïnita, haurà de fer provisió de paciència si no vol morir abans de la batalla. Pel que fa a Catalunya, no s'ha d'esperar res. Però bé, en això deuen d'estar d'acord amb el PSOE, una cosa que no és cap novetat, encara que és més còmode mirar cap a un altre costat que anar recordant-ho.