Albert Rivera, el milhomes de la política espanyola, el polític que va tenir la presidència a tocar fa tan sols 18 mesos i el principal catalitzador i germen de la divisió social a Catalunya ha anunciat aquest dilluns la seva dimissió irrevocable després d'uns resultats electorals que, pràcticament, han esborrat Ciutadans del mapa polític. El procés independentista català causa una nova víctima en la política espanyola i desarbora una vegada més el centre dreta. Rivera segueix així els passos de Mariano Rajoy i tan sols queda en actiu Pedro Sánchez, que té per davant un horitzó tremendament difícil per armar una majoria estable de govern. Juan Carlos Girauta, el lloctinent de Rivera, se'n va amb ell i també deixa la política. Paradoxes de la vida: a començaments d'any va fer el canvi de Barcelona per Toledo argumentant que estava cansat de viure en un entorn independentista. Vuit mesos després els toledans l'han enviat a la paperera de la història.

Rivera i Girauta o Girauta i Rivera simbolitzen millor que qualsevol dels altres dirigents polítics una manera de fer política basada en la crispació, l'insult i la desqualificació com a única arma dialèctica. Els seus esforços per provocar una fractura lingüística i social a Catalunya han estat importants i l'èxit obtingut no es pot menysprear. Primer, perquè van corregir a poc a poc el rumb polític del PP i perquè, finalment, també van allunyar el PSC del catalanisme històric que havia defensat. Així van ser ràpidament un bon bocí per als mitjans de comunicació espanyols que els van publicitar fins a la sacietat, en ocasions com si no hi hagués cap altre polític capaç de parlar de Catalunya. Al final, fins i tot per als poderosos que l'havien enlairat va ser un destorb i els taronges es van diluir en un vas d'aigua.

Ara els seus votants s'han anat a Vox però també han acabat en la formació d'ultradreta votants tradicionals de l'esquerra. Res no gaire diferent del que succeeix a la resta d'Europa. Però de Vox ja hi haurà temps per parlar i, avui, és el gran dia de Rivera, que disposarà ara de prou temps per analitzar com la supèrbia va arruïnar una carrera política. Una actitud que no va variar ni en el seu comiat, ja que és molt lluny de ser veritat que ha decidit abandonar la política, quan la realitat és que la política l'ha abandonat a ell. Una mica d'autocrítica en el seu adeu tampoc no hauria estat sobrera ja que costa trobar a les hemeroteques una patacada semblant. De fet, a Espanya no n'hi ha amb tanta rotunditat. De totes maneres no es pot queixar: els comiats sempre solen ser encaramel·lats i no rebrà ni una mínima part del mal que ha fet a Catalunya.