La marca Espanya ha quedat aquest dimarts seriosament malmesa i, en aquest cas, no ha estat per la crisi econòmica ni tampoc per un conflicte institucional o territorial. Amb la part alíquota que els correspongui a cadascun d'ells, Partit Popular, PSOE, Podemos i Ciutadans, han executat un exercici de prestidigitació insòlit durant 128 dies parlant de diàleg sense escoltar-se, de negociació sense voluntat de pacte, i de consens, quan l'únic que s'ha vist en aquests mesos és una traveta rere l'altra. Bé és cert que PSOE i C's van acordar fa unes setmanes un document d'investidura que, a la pràctica, no ha estat més que una cotilla immobilitzadora de la legislatura. Cap altre Estat de la Unió Europea no ha protagonitzat en els últims temps un desenllaç d'unes eleccions com l'espanyol. En part, perquè no s'ho ha pogut permetre i també perquè la responsabilitat no els ho permetia als seus dirigents.

Encara que no és la primera vegada que ho escric, val la pena recordar-ho una vegada més. Dels 28 Estats de la UE, un total de 24 tenen governs de coalició, en algun cas, com Bèlgica, formats per fins a quatre partits, i en tres Estats més hi ha governs de majoria absoluta. A part queda el cas d'Espanya, els partits de la qual no han sabut interpretar la complexitat del vot del 20 de desembre i el mandat electoral que apel·lava a acords de govern i parlamentaris per tirar endavant la legislatura. Res d'això no s'ha fet i d'aquí la convocatòria d'unes noves eleccions per al proper 26 de juny.

En aquesta recta final d'una mala obra de teatre cal reconèixer que potser l'únic que pot sentir-se totalment satisfet pel desenllaç és Mariano Rajoy. Va apostar des del principi pel bloqueig de la situació, conscient que l'acord amb el PSOE era impossible i que qualsevol moviment seu li jugaria en contra i li ha sortit bé. Podemos va jugar a dues cartes: acord amb el PSOE a un preu inassumible per als socialistes, o bloqueig. També ha sortit la segona de les seves opcions. Ciutadans, ja queda dit, va immobilitzar el PSOE amb el suport decidit dels barons socialistes que no volien un govern amb Podemos. I, finalment, el gran sacrificat: Pedro Sánchez. Que ha tingut tots els minuts de televisió del món i que potser, al final, només li hauran servit per amplificar el seu fracàs.