La decisió del Tribunal Constitucional considerant que el rei d'Espanya no pot ser criticat per un Parlament, en aquest cas el català, amb raó o sense ella, és des de tots els punts de vista un afront a les decisions d'una Cambra Legislativa com a màxima representant de la sobirania popular. El TC, que ha aprovat la sentència per unanimitat, s'ha extralimitat en anul·lar la reprovació del monarca que va fer el Parlament de Catalunya pel seu posicionament en el desencertat discurs del 3 d'octubre de 2017, dos dies després del referèndum d'independència. El fet que no hi hagi pel mig cap iniciativa legislativa per part del Parlament i es tracti simplement un pronunciament polític entra clarament al terreny de la llibertat d'expressió dels diputats i és anar molt més enllà del que s'espera sobre el que hauria d'actuar el TC.

Així ho va entendre també el Consell d'Estat, que no és precisament un organisme subversiu i que té entre els seus membres el més granat del règim de la transició espanyola, des de la presidència que ostenta María Teresa Fernández de la Vega, fins a il·lustres integrants com Landelino Lavilla, Miguel Herrero de Miñón o Soraya Sáenz de Santamaría, entre altres. Doncs bé, el Consell d'Estat va emetre un informe desfavorable considerant que no tenia efectes jurídics. Pedro Sánchez va prescindir de l'informe, que no era vinculant, i va acudir al TC, on ha trobat un suport tan unànime dels seus membres com sospitós sota un paraigua legal, si més no arbitrari. Sabent que no tenia efectes jurídics es desenvolupa la teoria que pretenia tenir efectes jurídics. Per tant, inconstitucional. Curiosos temps en què el que no es pot provar entra en una nova categoria que acaba sent un gran calaix de sastre i que podríem definir com la de les temptatives. El Suprem ja ha avançat molt en això i també la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, que en el judici de l'1-O han desenvolupat tota una teoria de temptativa de rebel·lió, temptativa de sedició, temptativa de malversació..., una cosa que no se sap on comença i on acaba.

Es consuma així, amb la decisió del Constitucional, una arbitrarietat perillosa que no apareix a la Carta Magna espanyola. Així, al Títol II, el que parla de la Corona, s'estableix a l'article 56 apartat 3 que la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. A la inviolabilitat, sempre polèmica ja que és un espai d'opacitat que casa malament amb els temps actuals, s'afegeix ara la censura que es duu a terme contra qualsevol que se la pugui fer des d'un parlament, un govern o un ajuntament. Es prohibeix així que pugui ser reprovat, encara que això manqui de cap valor, a la pràctica, i, per tant, no comporti cap efecte legal. El Rei continua sent rei malgrat que hagi estat reprovat, per la qual cosa, és una simple declaració el que s'acaba produint. Ara, el TC el que ens diu és que a més d'inviolable és incriticable. Anem cap enrere amb una enorme rapidesa.