Ja ha transcorregut una setmana des que Pablo Iglesias va defensar a la televisió que es podia perfectament equiparar l'exili del president Carles Puigdemont a Bèlgica -i entenc que per extensió el de Toni Comín, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Meritxell Serret- amb el dels exiliats republicans durant la dictadura. Un entrevista en la qual també va assenyalar que la consideració que li mereixia Joan Carles I era, en canvi, la d'un escapat. Tenia dubtes de si Iglesias aguantaria l'envestida que es produiria, no tant per la seva condició de màxim dirigent d'Unidas Podemos sinó pel rang que ocupa en el govern espanyol de vicepresident segon. Iglesias ha resistit l'ofensiva de tota la dreta i de bona part de l'esquerra, fins i tot de les seves pròpies files, una cosa que, sens dubte, li ha generat incomoditat però que cal reconèixer-li.

L'última que s'ha sumat a la desqualificació de Iglesias ha estat l'exalcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, que ha declarat que no entén "com una persona intel·ligent i ben formada com és el vicepresident pot dir unes coses que no tenen cap base", i ha sentenciat que el nom exacte és el de "pròfug", no el d'"exiliat". Carmena, a qui l'alcaldessa Colau va oferir el 2019 pronunciar el pregó de la Mercè i va deixar dit que Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i la resta de dirigents polítics empresonats a Lledoners no són presos polítics, no és gaire lluny de la posició que han adoptat els comuns amb Iglesias en aquesta qüestió que ha oscil·lat entre el silencio i la crítica.

Colau fins i tot va corregir Iglesias assenyalant que no era comparable l'exili republicà durant la dictadura amb la situació de Puigdemont. Altres dirigents dels comuns fins i tot van anar més enllà, i així es van demostrar una vegada més les dificultats d'aquesta formació política quan no pot estar en aquesta matèria en una zona de confort. La campanya de les pròximes eleccions del 14 de febrer no anirà d'exiliats i presos, ja s'encarregaran les televisions, les ràdios i els mitjans que controlen el relat oficial que això no sigui així. De fet, ja ho estem veient en el frame que vol imposar-se des de la Moncloa: el leitmotiv oficial és la reconciliació. El botxí de l'autonomia catalana i del 155 juntament amb PP i Ciutadans enarborant la bandera de la reconciliació.

No deixa de ser, si més no, d'un gran atreviment ja que els fets no es corresponen amb les paraules. Aquestes eleccions, si d'alguna cosa van, és sobretot de supervivència de la nació catalana. De què no es dilueixi tot el cabal de milions de persones defensant la independència de Catalunya pel cansament o els errors dels seus dirigents. Iglesias, sense voler, va posar el dit a la nafra a la televisió, i l'independentisme ha de trobar la manera de defensar els seus presos i exiliats. Amb pocs ajuts de fora però amb la fortalesa de la raó i de la història.