L'envit de Pedro Sánchez retirant unilateralment la inversió de 1.700 milions per a l'ampliació de l'aeroport del Prat ha provocat un autèntic vendaval en la política catalana, als sectors econòmics i a l'ecosistema de l'Upper Diagonal movent desesperadament els seus semàfors vermells per aturar l'imparable. Sánchez pretenia deixar tombat el Govern i que es mengés el merder de la pèrdua d'una inversió milionària. Això perquè no acceptava manu militari una ampliació decidida des de Madrid, incapaç de complir els criteris mediambientals de la CE i que afectava, és clar que afectava, La Ricarda. Tot menys negociar, buscar punts de trobada, propostes imaginatives que partissin d'una concepció molt més conforme amb les previsions que s'estan fent de l'aeronàutica del futur.

Vint-i-quatre hores després del seu gest autoritari, el govern espanyol no ha explicat encara per què ho ha fet més enllà de filtrar que si una piulada o unes declaracions que no li havien agradat. És obvi que ens volen entretinguts en aquests detalls ja que l'important, guanyar o no el relat de qui ha estat l'irresponsable en tot aquest assumpte, és una qüestió que porten manejant darrere les bambolines des de dimecres, a través de les terminals Barcelona-Madrid. Més d'un no ha dormit i potser no ha estat per la renúncia a l'ampliació de la pista de l'aeroport sinó per les oficines que s'havien de construir dins del complex i que s'emportaven una part molt significativa del pastís de la inversió de 1.700 milions.

Perquè, al final, Aena és una cotitzada de l'Ibex —aquest dijous ha caigut un 1,70%, la seva valoració més baixa de l'últim mes— i en el seu llarg historial la potenciació de l'aeroport de Barcelona no ha estat mai en primer lloc. Perquè El Prat ha estat una dotzena de vegades més rendible que Barajas i, sorpresa, ha arribat a rebre tres vegades menys que l'aeroport de Madrid. Perquè això es pot dir, no? Perseguim que Barcelona sigui un hub intercontinental, sí. Però decidim nosaltres com volem que sigui el nostre aeroport i reclamem la gestió fent servir els vots a les Corts generals. Això potser és un petit acte de sobirania. Però segur que és més rendible per als catalans que oblidar que els vots independentistes han de servir per a això.

En política, tant o més important que tenir el poder és exercir-lo, imposar respecte al teu adversari. Amb El Prat, el govern espanyol ha traspassat una línia vermella que no és tan sols política, ja que hi ha una actitud deliberada de xantatge i d'humiliació. Gairebé es podria dir que té un tuf electoral, si no fos perquè no hi ha, previsiblement, uns comicis a la vista i el PSOE els problemes els té amb el preu de la llum, ja que el focus espanyol no està posat a Catalunya. En la resposta que es doni des de l'independentisme i òbviament des del Govern estarà el llistó del conflicte del curs polític acabat d'iniciar.