Si les eleccions espanyoles anaven sobre Catalunya, la conclusió només pot ser una: l'independentisme continua sent l'impediment fonamental per a l'estabilitat de la política espanyola. Pedro Sánchez ha fracassat amb el seu avançament electoral i només té quatre opcions: la gran coalició amb el Partit Popular ―entrant al govern o facilitant-lo amb l'abstenció―, amb el risc de deixar a Vox el lideratge a la dreta; el suport d'un o diversos partits independentistes catalans, amb el risc d'aquell que ho faci de ser castigat a les eleccions catalanes; la repetició electoral davant de l'enorme embolic que ha muntat el president en funcions per la seva vanitat personal; o l'entrada en joc d'un cavaller blanc que pugui cosir el desgavell de pactes que es preveu. A Madrid ja s'apunta un nom als cenacles de poder: Felipe González. Qui, per cert, es deixa estimar.

És obvi que Pedro Sánchez ha abocat l'esquerra espanyola a un escenari electoral pitjor que el que tenia després de les eleccions d'abril: baixa el PSOE (2) i baixa Unidas Podemos (7), només compensat pels tres escons que obté la minúscula formació d'Íñigo Errejón, Más País. Aquesta hipotètica suma dels tres partits es mou al voltant de 159 escons, 17 escons per sota de la majoria absoluta. Però és que a més, amb la seva irresponsabilitat, ha permès que Vox emergeixi com una gran força a la política espanyola amb 52 escons ―la més votada, per exemple a la Regió de Múrcia― i el tercer lloc al podi. La bona notícia és la polvorització de Ciutadans, que es queda amb només deu escons dels 57 que tenia. Rivera ―que s'ha negat a dimitir― passa a ser una anècdota a la política espanyola i la catalana, on els cadàvers polítics s'amunteguen, se situa a la cua de l'arc parlamentari, amb només dos escons dels 48 en joc i és extraparlamentari a Lleida, Girona i Tarragona.

En el camp de la dreta, PP, Vox i Cs, el resultat conjunt és d'una exigua millora de tres escons, quedant en 150. Un resultat que no els permet jugar a res més que a fer catastrofisme i fer la vida impossible a Pedro Sánchez, que té per davant una legislatura tremendament enrevessada. El transvasament de votants de Ciutadans a Vox aclareix l'escenari polític de la dreta, ja que l'extrema dreta troba el seu partit natural i no requereix una formació pastera.

Dit tot això, la clau de la política espanyola seguirà sent Catalunya i les formacions independentistes. El resultat d'Esquerra Republicana (13), Junts per Catalunya (8) i la CUP (2) els assegura una minoria de bloqueig, si aquesta és l'estratègia, i també imposar una negociació política per facilitar la investidura de Sánchez. Bé és cert que no ha aconseguit el seu objectiu: el 50% dels escons en joc, tot i haver-se quedat a un d'assolir-ho. Els tres partits independentistes tenen motius per estar satisfets: ERC conserva la primera posició a Catalunya, encara que baixa dos escons; JxCat en puja un, i la CUP entra amb dos. En qualsevol cas, ha quedat clar que oferir els vots gratis no és una aposta que cotitzi a l'alça i que el paper de l'independentisme al Congrés dels Diputats ha d'ajustar-se a l'agenda catalana.

I una dada per a la polèmica: la formació de Carles Puigdemont recupera la primera posició a Sarrià-Sant Gervasi, un districte barceloní emblemàtic de la burgesia catalana. Han de ser vots, en part, del censurat conseller d'Interior, Miquel Buch; i és que, de vegades, es perd de vista que el partit de l'ordre també té votants.