No deixa de ser revelador com polítics i mitjans de comunicació espanyols han passat de puntetes o bé ni han passat, després dels elogis de Pedro Sánchez a la primera ministra italiana, la postfeixista Giorgia Meloni. És cert que la diplomàcia porta de vegades a haver de mantenir les maneres més enllà del necessari però són del tot exagerades i decebedores les paraules pronunciades després de la reunió al palau Chigi de Roma: "Estimada Giorgia, trobaràs un govern espanyol que vol tenir les millors relacions amb el govern italià. Estic encantat de ser aquí". Això, unit a d'altres on el president espanyol reivindicava que els objectius de tots dos països estan molt alineats i en posava d'exemple "el desafiament de la immigració irregular".

És cert que els períodes de vacances, o aquests curts dies de festa de Setmana Santa, solen propiciar de vegades situacions hilarants en els quals resulta més fàcil, per exemple, parlar dels gags de TV3 sobre la Verge del Rocío i inventar-se una suposada andalusofobia, que no es creu ningú, que no pas parar-se a pensar el que suposa blanquejar com si res la ultradreta italiana. A mi, personalment, el gag no m'ha semblat especialment divertit -em reconec una mica cansat d'aquesta mena d'humor i més en una televisió pública- però en cap cas no es pot entendre com un atac a Andalusia com ha assenyalat el seu president, Juanma Moreno.

Desconec en quin moment el govern espanyol, que se sàpiga encara integrat pel PSOE i Unidas Podemos, ha convergit amb l'italià en el desafiament a la immigració irregular. Pensava, potser ingènuament, que aquesta era una de les matèries en què la ultradreta i l'esquerra estaven molt separades i no fa gaire temps Meloni participava en la campanya electoral de Vox. Perquè costarà molt sostenir en públic que pot estar còmode amb la primera ministra italiana i incòmode amb Santiago Abascal o criticar el dirigent de Vox la seva política d'immigració, quan s'ha alineat amb el que representa la formació ultra Fratelli d'Italia.

Quan s'afirma que a la ultradreta se la combat des de totes les tribunes, aquesta del palau Chigi de Roma també n'era una. O això només és un eslògan? O només val quan és per criticar els adversaris polítics? Diuen que els òrgans de comunicació controlats per la ultradreta italiana no fan sinó lloar Sánchez per prescindir de debats ideològics i situar Meloni en la més absoluta normalitat democràtica. Potser l'única lliçó d'aquest lamentable episodi sigui que la paraula donada per Pedro Sánchez acostuma a tenir una durada molt breu. Encara que el mal ja està fet.