Encara que han passat més de dotze hores des de les primeres detencions de la nova onada de repressió contra l'independentisme costa fer-se una idea del nexe d'unió de les diferents operacions policials d'aquest dimarts. I quan no existeix una explicació mínimament sòlida, un només pot arribar a una conclusió: l'objectiu és, una cop més, atemorir el moviment sobiranista, deixar meridianament clar que la repressió no s'ha acabat i que les causes judicials són encara el camí fins que no hi hagi una rendició en tota la regla. No n'hi ha prou amb allargar la situació actual de bloqueig en què l'independentisme no avança i es limita a retrocedir el menys possible. Tampoc que no es tracti d'explorar la via del diàleg com a alternativa a la confrontació. Hi ha d'haver una claudicació en tota la regla.

Perquè a les persones de més reconeixement públic dels detinguts, de què se les acusa? Vegeu el cas de l'exconseller Xavier Vendrell, l'empresari David Madí i l'editor Oriol Soler. Del quart, Josep Lluís Alay, posat en llibertat abans de migdia, es va voler estirar el fil del Fòrum Crans Montana, a Suïssa, per 5.000 euros que estaven correctament facturats i al qual havia assistit el president Carles Puigdemont. De la resta, una dotzena i mitja de persones, alguns havien estat posats en llibertat amb càrrecs i d'altres continuaven prestant declaració a la caserna de la Guàrdia Civil de Travessera de Gràcia, a Barcelona, ben entrada la nit. En total, 21 persones connectades a través de diferents relats de la Guàrdia Civil que, per experiències anteriors, cal posar molt en quarantena. La desbordada imaginació amb la que han elaborat informes precedents es reprodueix també en alguns dels episodis d'aquest. El més excèntric de tots apunta que Rússia hauria ofert al president Puigdemont el 2017, en ple procés d'independència, pagar tot el deute de Catalunya i 10.000 soldats d'aquell país a la seva disposició.

D'aquest relat de la policia la interlocutòria judicial infereix el següent: "En cas d'haver acceptat, probablement els esdeveniments haurien estat tràgics i haurien desencadenat un conflicte armat a l'Estat amb un incert nombre de víctimes mortals". No és estrany que l'ambaixada russa s'hagi, literalment, descollonat, i hagi tirat d'humor afirmant que a la xifra de soldats li falten dos zeros (serien un milió) i que les tropes havien d'haver estat transportades en dos avions muntats a Catalunya durant la Guerra Civil i amagats fins ara en un lloc segur de la serra catalana. Si aquest delirant relat fos cert suposo que l'ambaixador espanyol hauria estat cridat en algun moment a consultes, s'haurien trencat les relacions diplomàtiques entre Espanya i Rússia i la Unió Europea hauria intervingut en l'assumpte. A més de fer-se miques el relat que Catalunya no tindria aliats internacionals que amb tant afany ha defensat el govern espanyol.

Costa creure que estigui succeint tal disbarat, més propi de la pel·lícula Que venen els russos, que venen els russos!, la comèdia de Norman Jewison dels anys seixanta, que TV3 podria reposar qualsevol dia d'aquests, que relata les vicissituds d'un submarí rus que atraca per error a la costa nord-americana. El film d'humor d'aquella situació, que trastoca la vida d'una petita localitat de Nova Anglaterra, donaria amb seguretat per a un nou lliurament cinematogràfic amb la triangulació Catalunya, Rússia i Espanya.

No són bons temps per a la veritat policial i judicial. El cas del major Trapero ha deixat al descobert tantes coses i tan perilloses en un estat de dret que és lògic que es vulgui anar a tapar-les com es pugui i a la velocitat més gran possible. Potser per això s'ha volgut barrejar els soldats russos arribant a Catalunya per assegurar la independència, amb finançament de Tsunami Democràtic i un cas de presumpta corrupció urbanística al Maresme. Massa ingredients diferents.