A mesura que passen les hores respecte de la nit del 12 de maig, es fa evident que el camí de Salvador Illa per a la presidència de la Generalitat té més obstacles dels previstos i està més empedrat del que es pensava en un primer moment. Potser ningú aconsegueix una posició millor que el presidenciable socialista i guanyador clar en vots i escons diumenge passat, però això no fa més fàcil el seu trajecte cap al Palau de la Generalitat. Veurem, potser, per primera vegada, investidures de més d'un candidat i, el que comença a ser un clàssic en la política catalana, que s'esgotin els temps: va passar el 2015 amb Artur Mas, que va haver de fer un pas al costat cedint el testimoni a Carles Puigdemont en les últimes hores, i també es va portar fins ben al final l'acord entre Junts i Esquerra per fer president a Pere Aragonès el 2021.

Si hi ha acord, serà molt al final, ja que prèviament serà necessari que passin coses i per a la data límit del 26 d'agost, a partir de la qual la convocatòria de noves eleccions és automàtica, falta encara una eternitat.

Si hi ha acord, serà molt al final, ja que prèviament serà necessari que passin coses i per a la data límit del 26 d'agost, a partir de la qual la convocatòria de noves eleccions és automàtica, falta encara més de tres mesos i mig. Una eternitat. Sense descartar, ara com ara, si bé cap dels tres partits afirma voler una repetició electoral, que les coses s'enverinin de tal manera que ens portin a un carreró sense sortida. Falta molt temps, certament, i abans han de passar coses en la política catalana i en l'espanyola, però, ara com ara, l'únic que està clar és que ningú no es troba prou còmode, ni té prou força per saber-se guanyador del final de la batalla. Descartada la possibilitat d'una aliança PSC-Junts, que en aquest moment rebutgen tant Illa com Carles Puigdemont, caldrà veure com evoluciona el debat intern a Esquerra que, ara per ara, s'ha refugiat en una cosa bastant poc discutible: ha perdut clarament les eleccions, ha tingut un fort vot de càstig i la seva posició de partida ha de ser la d'anar-se'n a l'oposició.

Toca, per tant, al PSC obrir el terreny de joc, explorar aliances i traçar acords. Veure si és capaç de trencar les negatives del moment i sumar Esquerra, des de dins o des de fora de l'executiu, al seu projecte polític. Perquè, al final, els vots, si es donen, són per col·laborar amb un govern, no per actuar com un partit d'oposició. I aquest no és el camí que en aquesta fase de la pel·lícula estigui disposat a seguir Oriol Junqueras, que no ha oblidat anteriors experiències i el que va suposar per a l'organització el seu suport en el període 2003-2010 als governs de Pasqual Maragall i José Montilla. A més, després de la carta a la militància enviada pel president del partit dimarts passat, sembla evident que aspira a poder guanyar unes eleccions catalanes en el futur, d'aquí la importància de fer un moviment pensant a curt termini o a mitjà termini.

Puigdemont també haurà d'ensenyar les seves cartes després d'haver avançat la seva voluntat de presentar la seva candidatura a la presidència, malgrat no haver estat el partit més votat el passat 12 de maig. Argüeix, amb raó, que d'altres abans ho van intentar en igualtat de circumstàncies, no se'ls va qüestionar i van aconseguir el seu propòsit. És cert. Però també sap que tot passa per una renúncia del PSC, a la qual diuen no estar disposats, tingui les conseqüències que tingui en la política espanyola. La resposta dels socialistes catalans, avalats públicament pels espanyols, redueix enormement el terreny de joc. O es resigna o obre la batalla. Aquest és el dubte que haurà de resoldre ell i també la direcció de Junts i el grup parlamentari, que es reuneix aquest dijous a la Catalunya Nord. Coneixent Puigdemont, la primera actitud, conformar-se, no acostuma a formar part del seu diccionari.

La pugna Sánchez-Puigdemont promet moments interessants. I si no es desfà l'embolic, noves eleccions a mitjans d'octubre.