La decisió d'Oriol Junqueras de continuar al capdavant del partit, després de l'aparatosa derrota d'Esquerra Republicana a les eleccions catalanes de diumenge passat, és la segona notícia important que es produeix en 24 hores al si de l'organització, després de la renúncia del president Pere Aragonès a recollir l'acta com a diputat i limitar el seu paper institucional a gestionar la transició al seu successor a la Generalitat. És obvi que Junqueras, amb la seva decisió, busca obrir un tallafoc per evitar que el partit salti pels aires enmig d'una lluita que, sens dubte, es produiria si es generés un buit de poder. També situa allà on correspon preferentment la principal responsabilitat del resultat electoral. Esquerra ha retrocedit de 32 diputats a 20 i ha passat de tenir en solitari tot el Consell Executiu a ser el tercer partit del país.

En una organització política com Esquerra, que en el passat no tan llunyà ha demostrat una forta pulsió autodestructiva, la decisió de Junqueras pot ser qüestionada, però sembla l'encertada, ja que, almenys en quatre decisions importants d'aquests últims temps i per aquest ordre, ni se l'ha consultat, ni hi ha tingut res a veure: l'ascens a la vicepresidència de Laura Vilagrà, el precipitat i sorprenent avançament electoral, l'estratègia de campanya i la confecció de les llistes electorals. En totes, el seu silenci ha tingut molt més a veure amb la discrepància que amb qualsevol altra cosa. Hi ha també un fet que no pot ser obviat i que fàcilment s'oblida: fins al juny del 2021, data en què el Tribunal Suprem va ordenar el seu alliberament després de l'indult del govern de Pedro Sánchez —o sigui, tres anys i vuit mesos—, va estar pres entre Estremera i Lledoners. Una situació idèntica a la dels presos del procés, Carme Forcadell, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Raül Romeva i Dolors Bassa.

La decisió de Junqueras pot ser qüestionada però sembla l'encertada

Igual que en el cas de Turull, secretari general de Junts, l'únic de tots els esmentats que també es manté en primera línia política, pesa sobre ell una inhabilitació de 13 anys que expirarà amb la llei d'amnistia que ja ha tornat al Congrés per a l'aprovació definitiva. Ja només falta que la presidenta del Congrés, la socialista Francina Armengol, la col·loqui en l'ordre del dia amb la màxima urgència, cosa que l'independentisme hauria d'estar exigint ja públicament. Serà llavors, sense la cadena de la inhabilitació, quan es podrà avaluar a fons el seu lideratge i el seu capital com a candidat en unes eleccions a Catalunya, que, si no hi ha repetició electoral, tampoc seran gaire llunyanes amb l'enrevessat panorama polític actual en què no hi ha una majoria clara i tots es miren de reüll.

En relació amb l'amnistia, aquest dimarts s'ha produït un fet inesperat que té diverses lectures. No és cap altre que la decisió del Partit Popular de fer marxa enrere al Senat en la seva decisió de portar al Tribunal Constitucional el xoc institucional amb el Congrés per com s'havia tramitat la llei a la cambra baixa. La decisió del PP després de les eleccions catalanes i abans de les europees suposa retractar-se dels passos fets i deixar la seva oposició a l'amnistia en el soroll mediàtic i polític, esquivant el tema del Constitucional. Pot ser perquè ho tinguin tot perdut al TC, però ja ho tenien perdut, en tot cas, abans de la seva retirada. O per altres raons que, si són importants, ja anirem coneixent. Perquè en política ja no queden ingenus i les coses no passen per casualitat.