Som, sens dubte, davant de l'escalada de tensió més important entre Espanya i Israel des que va tenir lloc el restabliment de relacions diplomàtiques, el 17 de gener de 1986. Espanya també ha obert una crisi inèdita amb l'Argentina, fruit de la intensitat verbal entre ambdós governs, en la qual va participar primer el ministre Óscar Puente i va prosseguir el mateix president argentí, Javier Milei, amb atacs directes a Begoña Gómez, la dona de Pedro Sánchez, a la qual va titllar de corrupta. Fruit d'aquesta confrontació, Espanya va decidir retirar l'ambaixadora a l'Argentina enmig d'una enorme preocupació de les empreses espanyoles que operen en aquell país. El ministre d'Afers Exteriors, José Manuel Albares, va afirmar, en justificar la decisió, que ho feia perquè es tractava d'un fet sense precedents en la història de les relacions internacionals. En un altre escenari pròxim, el nord de l'Àfrica, s'ha produït un progressiu distanciament entre Espanya i Algèria que va començar fa dos anys, quan es va fer públic el contingut d'una carta en la qual Madrid donava suport a la proposta marroquina sobre el Sàhara Occidental. El comerç continua bloquejat i el futur no pinta bé amb un país important per al subministrament de gas.

Són tres exemples, n'hi podria haver més, de com es gestionen d'un temps ençà les relacions internacionals, que, sobretot, requereixen diplomàcia, tacte, prudència i molt diàleg. Cadascun dels casos té la seva anàlisi concreta i ha de ser estudiat acuradament, ja que les coses no són necessàriament blanc o negre, sinó que pel mig hi ha una àmplia gamma de colors. Segons la meva opinió, tanmateix, el més preocupant és com es tensa tot d'una manera imprudent i sense tenir en compte les conseqüències que se'n deriven. En el cas d'Israel, per exemple, el president Sánchez, en plena escalada política que pot acabar derivant en un problema per a la seguretat espanyola, ha decidit reconèixer aquest mateix dimarts al Consell de Ministres l'Estat de Palestina. Sempre hi ha hagut un consens que aquest havia de ser l'objectiu final per solucionar el conflicte, però la qüestió és si ajuda o no ara a resoldre el problema i quins seran els perjudicis d'una decisió com aquesta. També si això es fa per pur electoralisme de Sánchez per aglutinar al voltant del PSOE votants de les eleccions europees del 9 de juny que, en altres condicions, es decantarien per Sumar o Podemos.

La qüestió és si reconèixer ara Palestina ajuda o no a resoldre el conflicte i si Sánchez ho fa per pur electoralisme

S'argüeix per part del govern espanyol que ho fan també Noruega i Irlanda el mateix dia i que es pretén donar un impuls que remogui consciències a Europa perquè aquest 28 de maig sigui un dia històric en el camí cap a una convivència pacífica i segura a l'Orient Mitjà. Però Espanya té unes condicions objectives que no tenen res a veure amb Noruega o Irlanda, com és ben sabut. L'important és que altres estats com França, el Regne Unit, Alemanya, Itàlia o els Estats Units no estan en aquesta posició. Aquests estats i molts altres d'importants diuen que reconeixeran un estat palestí només com a part d'una solució política a llarg termini al conflicte a través de la coneguda com a "solució dels dos Estats", en la qual tant israelians com palestins acordin tenir els seus propis estats amb les seves pròpies fronteres. Espanya no podia haver esperat i alinear-se amb els països que li són parells? Es pot adoptar aquesta decisió amb una divisió tan forta al Congrés dels Diputats?

L'actual govern espanyol s'ha avesat a tractar la política internacional com si abordés la política domèstica: escalant la tensió i creant una rasa de separació gairebé irreconciliable amb els seus adversaris polítics. No és l'únic, certament. El Partit Popular no es queda enrere i en molts temes actua amb un alt grau d'irresponsabilitat i amb una apropiació d'aspectes substancials de l'estat de dret que no li pertoquen. Com a exemple, tenim el seu bloqueig en la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) on s'ha arribat a la desorbitada xifra de 2.000 dies. Una cosa insòlita en un estat democràtic i en el conflicte del qual ha hagut d'intervenir el comissari de Justícia de la Comissió Europea. Però la política internacional deixa seqüeles que duren dècades i és un error practicar-la amb prepotència i viciant les relacions.