Les darreres dades de l'enquesta d'usos lingüístics de població que elabora cada cinc anys el Govern de la Generalitat són, francament, per posar-se a córrer. L'ús del català cau als mínims més baixos dels últims vint anys i els ciutadans que fan servir habitualment la llengua són només el 32,6%. Una mica menys d'una tercera part de la població de Catalunya. Quin país té un percentatge tan baix d'altaveus de la seva llengua pròpia? Si allunyem una mica el focus, a més, repartim la responsabilitat entre tots, s'ha produït un descens de 13,4 punts percentuals en vint anys. De ser gairebé un de cada dos els catalans que utilitzaven habitualment la llengua pròpia del país, hem passat a poc menys d'un de cada tres. Les causes són múltiples i també són diversos els motius, començant per la responsabilitat de la mateixa administració catalana, que no n'ha sabut revertir la decadència o no ha tingut la força o l'ambició per fer-ho, encotillat en un ambient moltes vegades hostil, tant en l'àmbit polític, com en el mediàtic i, sobretot, el judicial.

Siguem clars: hi ha hagut una convergència d'interessos per mirar de fer del català una llengua complementària i de només una part dels catalans. Ciudadanos va néixer precisament per a això: combatre el català. Fer de la llengua un camp de batalla que arrasés la convivència lingüística que hi havia i no era cap problema per al país, sinó una riquesa, i la columna vertebral d'un sentiment nacional. I Ciudadanos, els Albert Rivera i Inés Arrimadas, van desaparèixer, derrotats electoralment i abandonats pels suports mediàtics i econòmics que van arribar a tenir molt fidelitzats. Però el mal ja està fet i s'ha cronificat en una part de la societat catalana, que durant la transició va acceptar de mala gana l'auge del català i la seva oficialitat, però que quan va girar-se la truita no va desaprofitar la situació. Aquestes dades de l'enquesta d'usos lingüístics no són, per tant, fruit de la casualitat. Les xifres que apunten que el 93,4% de la població de Catalunya de més de 15 anys entén el català i el 80% sap parlar-lo —malgrat que la xifra de persones que el saben escriure cau al 65,6%— reflecteixen el potencial del que es podria fer amb una acció política diferent.

Hi ha hagut una convergència d'interessos per mirar de fer del català una llengua complementària i de només una part dels catalans

Per si la llengua pròpia del país no tingués prou problemes, d'aquí a no gaires dies sortirà la resolució del Tribunal Constitucional (TC) sobre la petició del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de revisar la llei aprovada pel Govern català que elimina l'obligatorietat d'impartir el 25% de les classes en castellà. Ningú no dubta que serà una sentència negativa per al català i un torpede a la línia de flotació de la immersió lingüística. Tot prové de la Sala del TSJC encarregada de l'execució de la sentència del 25%, que qüestiona la legalitat del decret del Govern que dona preferència al català, ja que estableix de manera clara la inaplicació de percentatges en els projectes lingüístics de les escoles. Així, es fixa el català com la llengua normalment emprada com a vehicular i el castellà com a llengua curricular que es farà servir en els termes establerts als projectes lingüístics dels centres, sense establir-ne cap percentatge, per la qual cosa el TSJC entén que dona un ús preferent al català. El juliol del 2022, el tribunal català va constatar la impossibilitat d'executar la sentència que obligava a impartir un 25% d'hores lectives en castellà i el va elevar al TC, que ja té decidida la seva posició i el seu trasllat a l'opinió pública és només un tema d'oportunitat del moment escollit.

El nombre de coneixedors del català és l'única palanca per revertir aquesta situació. Però això no s'aconseguirà amb menys català, ni tampoc canviant o esmorteint el model lingüístic de les escoles de Catalunya. Es poden fer molts discursos i posar tots els draps calents que es vulguin. Es pot veure un bri d'esperança com un motiu de tranquil·litat i fer el mínim possible. Però el més probable és que, d'aquí a cinc anys, les dades encara siguin pitjors i que les xifres de l'enquesta d'usos lingüístics de població siguin una nova gerra d'aigua freda. Potser ja és una guerra irrealitzable i el català és impossible de salvar com a llengua massiva d'ús a Catalunya. Tot això, molts fa anys que ho prediuen. D'altres, que se n'alegren. Però la gran majoria, desconcertats davant de l'aplatament general per no tornar a aquells anys en què l'aleshores president del govern espanyol, Adolfo Suárez, contestava el 1986 a la revista francesa Paris-Match una pregunta referent a les llengües catalana i basca i la possibilitat d'un batxillerat en aquestes llengües i la qualificava d'"idiota". "Abans trobi'm professors que puguin ensenyar química nuclear en basc o en català", va afirmar. Aquest passat és el que agradaria a molts per suprimir la columna vertebral de la nostra nació.