La premsa europea no ha tractat especialment bé Pedro Sánchez després de la clatellada del Tribunal Constitucional i de l'alineament de la Comissió Europea amb aquest organisme. El pronunciament de Brussel·les, que ha actuat amb pocs miraments amb el govern espanyol i li ha retret no haver consultat les parts interessades, inclòs el poder judicial, a l'hora de reformar per la via exprés el Codi Penal, pel que fa a la renovació del TC, ha deixat contundents comentaris. M'he quedat amb el del diari Die Zeit, segurament el mitjà alemany de més predicament després del Frankfurter Allgemeine Zeitung, que amb una rotunditat poc habitual parla que Espanya està immersa en una profunda crisi institucional, mentre que el potent grup RND, pròxim als socialdemòcrates alemanys, parla obertament d'una crisi sistèmica a Espanya i posa com a exemple que els magistrats conservadors i els progressistes facin reunions per separat com si no fossin membres d'un organisme tan important com el TC, sinó un club de debat polític.

Hi hauria altres exemples, però no modifiquen la percepció que s'ha instal·lat i el fang en què sembla haver-se situat la separació de poders a Espanya. El govern Sánchez, ranquejant per la banderilla que li ha clavat Brussel·les, mira de tornar el debat al terreny de joc domèstic. Té cartes a favor seu, la més important, el bloqueig que ha dut a terme el Partit Popular durant tota la legislatura de qualsevol renovació dels òrgans judicials, primer del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i més tard del TC. Però en política, com en altres ordres de la vida, les formes són importants i no és recomanable entrar per la porta del darrere i posar-ho tot cap per avall. I creure, a més, que ningú no se n'adonarà.

Hi ha mecanismes parlamentaris a seguir i el camí no eren unes esmenes. Pot ser, com vol el govern, una proposició de llei que tindrà un desenvolupament parlamentari del voltant d'un mes, i confiar que no apareguin interpretacions sobrevingudes que, a Espanya, mai no són descartables. Ja hem vist tantes coses que res no és impossible. L'inconvenient, i això ja ho va valorar el PSOE al seu dia, és que volia arrencar l'any lliure de pols i palla de temes conflictius i dedicar-se a la tornada de Reis exclusivament a la campanya de les eleccions municipals. I això ja és segur que no serà possible perquè la carpeta no es podrà tancar fins al febrer.

Però al govern segur que li val la pena imposar la renovació del TC, encara que hi deixi més plomes que les previstes inicialment, per dues raons. En primer lloc, per una qüestió d'autoritat i no tornar a la posició de sortida i desautoritzat per tothom. En segon lloc, perquè al Constitucional estan pendents de sentència lleis molt importants, aprovades per aquest govern, i que només un nou Tribunal és garantia que no quedin encallades durant un temps indefinit i que sempre seria fins a l'arribada d'un nou executiu. Això és una cosa que el govern del PSOE i d'Unidas Podemos no pot permetre's, perquè desmuntaria una part de la feina parlamentària realitzada i que ha tirat endavant amb una majoria progressista. Totes elles són d'un fort component social, com el recurs presentat el 2010 contra la llei de l'avortament impulsada pel govern Zapatero, o el més recent a la llei de l'eutanàsia. Però a més hi ha la llei educativa, la LOMLOE, també coneguda com a llei Celaá, perquè era la ministra que va aconseguir-ne l'aprovació.

Aquest calendari i el bloqueig del PP és el que ha dut el PSOE a modificar la llei del TC, que fixa majories molt qualificades per a la renovació dels membres, i el govern pretén deixar-ho en majories simples. Això justifica aquest torcebraç sense precedents i només propi d'un estat acostumat a saltar-se les normes per aconseguir els objectius.