Pedro Sánchez va posar veu aquest dimecres al Congrés dels Diputats a l'estratègia del deep state des de la mateixa nit dels comicis del 14 de febrer: l'independentisme no ha guanyat les eleccions amb el 52% dels vots sinó que ha retrocedit respecte a les celebrades el 2017 ja que molts votants que van dipositar la seva papereta en aquella ocasió ara s'han abstingut. Com alguns presidents d'altres latituds, Sánchez nega el que ha reconegut tota la premsa internacional, que ha reflectit unànimement la fita que l'independentisme hagi aconseguit per primera vegada més del 50% dels sufragis emesos. Com fa llavors els comptes Sánchez? Molt senzill, no sobre el vot dipositat sinó sobre el cens electoral, i en haver-se produït una brusca caiguda de la participació d'uns 25 punts —del 79,09% al 53,54%— el percentatge de vot absolut del cens ha retrocedit, com no pot ser de cap altra manera.

Al món de les notícies fake, Sánchez n'ha protagonitzat unes quantes de molt sonores. Però en cap cas no havia arribat a qüestionar uns resultats electorals falsejant la realitat. Entenc que aquesta explicació és la que les ambaixades espanyoles a l'estranger deuen estar donant als mitjans de comunicació quan són requerides. No m'estranya en aquest context la imatge d'Espanya a l'exterior, ara, fins i tot reinterpretant la realitat. Potser també és conseqüència que en aquestes eleccions s'ha trencat un altre mite: aquell que deia que Mariano Rajoy i la seva inacció eren una màquina de crear independentistes. Tampoc no és veritat. Pedro Sánchez s'ha convertit en una màquina encara més precisa i afinada a l'hora de facilitar el salt de molts ciutadans a posicions independentistes.

I té una explicació. Rajoy era el no a tot. Però Sánchez és també el del no a tot. Amb un afegit: el primer no enganyava i el segon juga a dir que sí i acaba sempre fent el contrari. És molt més humiliant, ja que primer t'enreda i després et dona allargues. El primer defensava la monarquia quan sortia en bloc després de l'1 d'octubre, i el segon també. Ara, fins i tot es defensa amb Sánchez ja a la Moncloa una monarquia tacada amb casos de corrupció, amb un rei emèrit escapat i, a més, s'inclou Vox en l'equació per apuntalar el règim del 78, per evitar comissions d'investigació o per intentar portar pres Puigdemont a Espanya a través d'un suplicatori al Parlament Europeu.

És una obvietat que les eleccions catalanes els surten permanentment malament encara que tinguin l'àrbitre a favor, que les convoca quan els va millor. La ciutadania catalana és tossuda i la majoria independentista també. Passen els anys i el que creien que era un suflé ha acabat sent un mur de formigó. I per més que es negui la realitat hi ha gairebé un 52% de vot independentista que segurament farà un govern independentista per més interferències que hi hagi perquè no sigui així. Sobretot, perquè cap de les dues formacions principals, ni ERC ni Junts, no podran desentendre's de la realitat que els ha tocat viure. I Sánchez podrà anar predicant una mentida després d'una altra per enganyar el personal. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure-hi, i passen els anys i allà continuen disposats a no fer passos enrere.