Des que a les eleccions autonòmiques del 2003 a la Comunitat de Madrid —podia ser enlloc més?— es van capgirar els resultats en comprar el Partit Popular, o les seves terminals financeres, dos parlamentaris socialistes —Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez— perquè s'absentessin del ple el dia de la votació i així impedir que el socialista Rafael Simancas fos elegit president, l'Espanya política ha conegut molts tamayazos i se n'han intentat molts més. Sempre, per això, en comunitats autònomes i en ajuntaments.

Per vergonya s'han signat acords contra el transfuguisme en un esforç per intentar aparentar una mínima ètica en un món on no hi ha res de tot això. Però mai no s'havia arribat al que estem vivint aquests dies previs a la sessió d'investidura d'Alberto Núñez Feijóo, apel·lant directament des del PP a diputats socialistes perquè facin un tamayazo i es converteixin directament en trànsfugues. I en aquesta operació no hi participen tan sols polítics de fireta, o velles glòries de la política, com Esperanza Aguirre i tants d'altres. Ho fan directament personalitats tan importants com, per exemple, aquest divendres el president de la Junta d'Andalusia, Juanma Moreno.

Quina mena d'estómac han de tenir polítics com aquest per atrevir-se a tant? No tenen cap escrúpol que estiguin oferint públicament aquest trist espectacle? Saben que és pràcticament impossible que prosperi i que no trobaran els pocs vots que necessiten, però per si sona la flauta allà els tenim, engiponant una acció que, de democràtica, en té ben poc. Que en aquesta berganteria hi participi públicament amb tant desvergonyiment Esperanza Aguirre, que a la fi va ser qui es va beneficiar del tamayazo del 2003 per accedir a la presidència de la Comunitat de Madrid, demostra que el decòrum de la comtessa consort de Bornos —un municipi de la província de Cadis— és inexistent.

El problema és que en tota aquesta espècie de cuina per alterar l'ordre democràtic de les coses, el PP tampoc no està tan sol. L'alimenten els mitjans de comunicació —els escrits i sobretot els audiovisuals—, sectors econòmics i l'àlbum de cromos de la història del PSOE a la Transició, amb Felipe González i Alfonso Guerra a la cuina. Felipe i Guerra lliurant una batalla contra la generació de socialistes que lideren actualment el partit, i al servei de la dreta, no fan més que oferir una imatge que dilapida el seu capital polític per diners, ambició, poder o simplement per enveja que es qüestioni el seu llegat.

Que el seu últim servei no sigui al seu partit, sinó als que pretenen acabar amb el seu partit, demostra la baixesa de dues figures admirades abans per molts i que ara desprenen una forta pudor de naftalina.