Un total de 27 estats celebren, entre dijous passat i aquest diumenge a les 23 hores, eleccions al Parlament Europeu i escolliran un total de 720 diputats, 15 més que en els comicis de 2019. Espanya escollirà 61 parlamentaris, dos més dels que tenia en l'última legislatura, sent el quart estat que més aporta a l'Eurocambra, per darrere d'Alemanya (96), França (81) i Itàlia (76). Per la dimensió d'aquestes eleccions, s'establiran en molt poques hores tres tipus de lectures: la de la UE molt centrada en el creixement de la ultradreta, que perfectament pot posicionar-se com a la segona força en nombre de diputats, per darrere del Partit Popular Europeu i desbancant els socialistes i socialdemòcrates.

La fortalesa de Marine Le Pen a França i de Giorgia Meloni a Itàlia, a les quals ningú discuteix la primera posició, és un exemple evident que els equilibris històrics entre la democràcia cristiana i els socialistes per repartir-se el joc polític a Europa poden estar en risc. Si s'hi afegeix que ni a Alemanya ni a Espanya l'esquerra apareix com a guanyadora, és evident que som davant d'una nova Unió Europea. El gir a la dreta al continent no està en aquests moments en discussió i veurem a partir de la setmana vinent quines aliances es poden teixir i què passa amb avenços a l'agenda verda i en immigració, dos pilars en els últims anys i en els quals la ultradreta voldrà deixar la seva empremta tant a la Comissió com al nou Parlament Europeu.

Els equilibris històrics entre la democràcia cristiana i els socialistes per repartir-se el joc polític a Europa poden estar en risc

La segona lectura serà espanyola. Per quant ha guanyat les eleccions el Partit Popular? Perquè les enquestes donen per descomptat que el PSOE ha reduït la distància, però no fins a l'extrem de ser la primera força política. Per sota dels tres punts de diferència, la victòria de la dreta serà insuficient per aparèixer com a clar guanyador dels comicis i Feijóo haurà superat el tràngol, però poca cosa més. En canvi, Pedro Sánchez, embolicat en la bandera de la persecució judicial, es pot sentir, amb aquest escenari, prou fort per convocar eleccions espanyoles. Esperem unes hores per conèixer les opcions d'uns i d'altres.

A Catalunya, hi ha pocs dubtes que el PSC quedarà primer, completant un cicle —municipals, espanyoles, catalanes i ara europees— com a primer partit. És una arma de doble tall: la seva fortalesa hauria de fer pensar, tant a Esquerra com a Junts, sobre la millor estratègia perquè aquest lideratge no s'allargui en el temps i els deixi sense terreny de joc per poder recuperar la posició que avui tenen en solitari els socialistes. Corren el risc els dos partits independentistes de barallar-se durant uns anys per les engrunes, si no són capaços de revertir la situació.