Produeix veritable irritació sentir el ministre de l'Interior, que ho és fonamentalment perquè Junts per Catalunya va facilitar els seus set vots per a la investidura de Pedro Sánchez, el següent: "A tots ens hauria encantat que Puigdemont hagués estat detingut [el 8 d'agost, a Barcelona] com procedia. Però per circumstàncies que s'estan examinant no va ser detingut". Fernando Grande-Marlaska, entre croissant i croissant, en un d'aquests esmorzars que serveixen per alimentar l'agenda informativa del dia, no va formular ni la més mínima crítica a la flagrant vulneració de la llei d'amnistia, aprovada per les Corts espanyoles, que està duent a terme el Tribunal Suprem i, en aquest cas, el magistrat Pablo Llarena. Perquè aquest és el veritable problema. No la no detenció de Carles Puigdemont en una vinguda a Barcelona el 6 d'agost i un retorn a Waterloo, 48 hores després, en què els Mossos d'Esquadra, però també la Guàrdia Civil i el CNI, van ser desbordats per una audaç estratègia i encara no en saben pràcticament res, d'aquells dos dies.

Molt se n'ha parlat i se n'ha escrit, d'aquella arribada a Barcelona i retorn a Waterloo i, com passa sovint, els arbres no deixen veure el bosc. És d'una gran miopia política que el debat s'hagi centrat en si Puigdemont va encertar o no amb la seva estratègia i si el més seriós hagués estat deixar-se detenir. Algú, fins i tot, en un moment de nervis i d'inconsciència, va arribar a dir que això era el que s'esperava de qui havia ostentat el càrrec de president de la Generalitat. Si se n'hagués produït la detenció, que era el que perseguien les diferents policies, el que sí que hauria succeït és la seva anul·lació com a actor polític a Catalunya i, qui sap, si a aquestes hores ja estaria amortitzat. Els que han passat per la presó saben bé què és el que es pot fer des de la presó i què és el que no es pot fer. Només cal mirar Esquerra Republicana i el seu expresident, Oriol Junqueras, que va entrar a Estremera liderant el seu partit l'octubre del 2017 i va sortir de Lledoners el 2021, havent perdut el control de l'organització.

El veritable debat pendent és com es consent als jutges que no compleixin la llei d'amnistia

El veritable debat polític que té pendent la societat espanyola és com es consent als jutges que no compleixin la llei d'amnistia. Ja sé que argumenten que hi ha preceptes que no estan gens clars i sobretot, diuen, el del delicte de malversació. Aquesta és l'excusa i la palanca imprescindible per fer el que estan fent. No hi ha dia que no llegim com agafen una drecera per no aplicar les amnisties. Aquest dijous, per exemple, el TJUE ha informat que ha registrat una consulta feta pel TSJC de la causa de Josep Maria Jové, Lluís Salvadó i Natàlia Garriga, tres dirigents d'Esquerra, sobre si la malversació de l'1-O es pot amnistiar o vulnera el dret de la Unió. Tot, amb l'objectiu d'endarrerir al màxim les mesures de gràcia. El Tribunal de Comptes ja ho va iniciar fa unes setmanes sobre la despesa de l'1-O i la promoció de Catalunya a l'exterior, que afecta els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont, a més d'una trentena d'ex alts càrrecs. No seran els últims, però així els tribunals espanyols van guanyant temps.

Desconec si algú ha fet arribar a Marlaska que en el seu desencant actual perquè la detenció no es produís, hi ha la satisfacció de molts d'altres perquè la detenció no s'arribés a produir. Hi ha un proverbi birmà que diu que "si trepitges el ferro de l'aixada, el mànec et picarà a la cara". Això mateix és el que li ha passat al ministre de l'Interior, i desconec si ja se n'ha adonat. Potser, en la seva supèrbia, pensa que aquestes coses surten gratis i que, al cap i a la fi, en un esmorzar d'aquesta mena es diuen moltes coses i que tampoc no n'hi ha per a tant. Que cal acontentar el personal. Que ja se sap, a Madrid, a Puigdemont, ni aigua. Però la política és com una ruleta i ja veurem què passa quan no es tracti d'amollar un parell de frases de cafè, sinó de tirar endavant projectes legislatius.