La decisió de Junts per Catalunya d'esgotar fins al mateix dijous per decidir el vot a la Mesa del Congrés dels Diputats i a la presidència de la cambra, té tres claus: el calendari de les converses el marca el president Carles Puigdemont i no els socialistes; en segon lloc, fer evident que la negociació no és ni exclusivament ni prioritàriament amb el PSOE, ja que en les converses també han de sortir les seves condicions; i, finalment, deixar clar que poden aguantar un envit fins al final i que si no hi ha un acord amb Pedro Sánchez, serà responsabilitat seva. Al frontispici de la negociació, un record recent: en l'últim minut Xavier Trias va perdre l'alcaldia de Barcelona.

En aquesta estratègia de Puigdemont, el president a l'exili es reserva una carta per si hi ha repetició electoral, ja que la seva confiança en Pedro Sánchez no és precisament alta: els acords que obtingui, sigui ara per a la presidència del Congrés o en una negociació futura per a la investidura d'un candidat a president del govern espanyol, han de partir de la base que no se'n refia, que serà car i que l'elector independentista ho ha d'entendre fàcilment i d'una manera molt àmplia. Això no és una posició maximalista, ja que tant al PSOE com al PP els ha traslladat que està disposat que siguin graduals i que en l'amnistia hi ha determinades urgències: els del jutjat 13 de Barcelona i les del judici del proper mes de novembre del Tribunal de Comptes a 27 ex alts càrrecs de la Generalitat, inclosos els presidents Puigdemont i Artur Mas i el vicepresident Oriol Junqueras.

En aquesta teranyina de contactes, converses, personatges interposats i mediadors, la insistència des de Waterloo que no es deu res a Pedro Sánchez, sinó, en tot cas, és al contrari, està provocant un gran desconcert a la seu de Ferraz, on havien arribat a donar per bo l'anàlisi de La Moncloa que amb Puigdemont i Junts un no s'havia de preocupar gaire, ja que no tenia cap altre moviment possible que donar suport al PSOE. Molt han tardat els socialistes a despertar-se d'aquest miratge i ara comença a arrelar la idea a Madrid que, realment, el país de les meravelles que els havia dibuixat el president en funcions abans d'anar-se'n de vacances a les Canàries i el Marroc no era així.

A aquest diari li consta que Alberto Núñez Feijóo ha enviat emissaris a conèixer el terreny i a explicar als seus interlocutors que l'expresident gallec no és com Mariano Rajoy i que està disposat a parlar de tot. En aquests moments, és més del que ha fet Sánchez. I el temps s'està acabant. Els socialistes, en un intent de presentar un pols a Puigdemont, estan mirant d'apartar una possible candidatura del PNB a la presidència del Congrés —a Bildu també li va bé que el seu rival directe no tingui un càrrec així— pensant que en la recta final el president a l'exili no s'alinearà en una votació amb Vox. Em temo que no coneixen bé Puigdemont, ja que la seva prioritat serà el que hipotèticament obté a canvi d'un resultat així, no a qui tenen al costat els del PP.

I, a més, si Coalició Canària es manté al costat del PP, amb l'abstenció de Junts n'hi ha prou perquè el somni de la presidència del Congrés per al PSOE desaparegui. Qui juga amb foc té moltes possibilitats de cremar-se.