En el termini d'una setmana, el Tribunal Suprem i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya han emès sengles resolucions anul·lant manifestos de la Universitat de Barcelona (UB) i de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) relacionats amb el procés independentista. En el primer cas, fet públic a finals de la passada setmana, el Suprem va confirmar la nul·litat de la resolució del claustre de la UB, d'octubre de 2019, que condemnava la sentència del judici del procés per entendre que el claustre universitari és un òrgan de govern representatiu d'una comunitat universitària plural i que, en conseqüència, no pot adoptar acords que es tinguin com a voluntat de la Universitat i que es refereixin a qüestions de naturalesa política o ideològica, pròpies del debat social i polític, alienes a l'objecte i funcions de la universitat i que divideixen la ciutadania.

En el cas d'aquest dilluns, el TSJC confirma l'anul·lació de l'acord que va adoptar el claustre de la UPC, el passat mes de setembre de 2021, que va publicar un manifest en el qual mostrava el seu rebuig contra les fiances imposades pel Tribunal de Comptes a més d'una trentena de líders del procés per despeses de promoció exterior de la Generalitat que imputaven campanyes publicitàries relacionades amb el referèndum de l'1 d'octubre de 2017. D'aquesta manera, el TSJC dona per bona la sentència del jutjat contenciós-administratiu número 13 de Barcelona, que el març d'aquest any decidia declarar nul aquest manifest.

Crida poderosament l'atenció l'entrada dels tribunals en els manifestos de sengles universitats que casualment tenen a veure amb el suport a les tesis de maltractament polític i econòmic als líders independentistes de 2017. Com si res no se li volgués escapar a la justícia a Espanya encara que sigui duent a terme resolucions —en la meva opinió discutibles— en contra dels manifestos, ja que els equips rectors de les universitats tenen dret a emetre pronunciaments sobre situacions que van més enllà del seu àmbit de gestió. En cas de no ser així, s'està limitant una part del que també ha de ser paper de les universitats i que no és cap altre que expressar-se amb llibertat davant situacions que també les afecten i és obvi que els fets de 2017 tenien una incidència enorme en el territori català. Des d'aquest punt de vista, conèixer quin és el seu pensament, que òbviament mai no pot ser unànime, és un element informatiu important per a tota la comunitat universitària que és a la que, finalment, es deuen i davant de la qual responen més enllà de la seva gestió administrativa.

Hi ha també una circumstància que no se'ns hauria de passar per alt: la qualitat democràtica d'un país que entra fins i tot en el més mínim detall de situacions que tenen molt a veure amb la llibertat d'expressió. En aquest sentit, és greu el que ha succeït amb la Universitat de Barcelona i amb la Politècnica i és preocupant el silenci que ha acompanyat la decisió dels tribunals. Estem donant per bo que la justícia sigui un espai d'oposició a decisions que s'adopten en els parlaments o a les universitats, establint una sèrie d'obstacles i provant d'imposar una estranya llei del silenci. Quan això succeeix a les universitats, que són un espai de llibertat, d'ensenyament i de formació, la cosa acaba sent especialment greu. Massa blanc i negre, més propi del món del passat que del present, per més que ens costi —moltes vegades, cada vegada més— reconèixer el segle en què vivim.