Quan ara fa un any Alberto Núñez Feijóo va abandonar el seu tron daurat a Galícia per fer-se càrrec de la dreta espanyola, hi va haver qui, ingènuament, va pensar que hi havia marge per implementar un partit de perfil centrista a Espanya, equiparable al que són, en altres països de la Unió, la CDU alemanya de l'excancellera Merkel o Renaixement (RE) del president francès Emmanuel Macron. De seguida es va veure que això era una utopia i que el Partit Popular, per voluntat pròpia o pel segrest que pateix l'organització de canibalisme de la seva estratègia per l'ambient ultra de Madrid, no seria capaç de ser un partit centrista i que la seva única competició seria amb Vox, en un intent que la ultradreta no li robi franges significatives de l'electorat.

Així, el PP va engolir, en un acte de canibalisme, l'ingenu Pablo Casado, que va voler fer un pols a Isabel Díaz Ayuso, oblidant que ella tenia tot el que a ell li mancava: els diners i el poder suficient per cruspir-se'l en qüestió de dies. Els lleials a Casado van sortir corrent a una velocitat desconeguda, fins i tot pels que ja han vist de tot al PP, i els barons van seduir Feijóo perquè aquesta vegada sí que acceptés fer-se càrrec del partit. Que deixés les seves còmodes majories absolutes a Galícia, abandonés la vida agradable de Santiago, i acceptés l'encàrrec de portar-los de tornada a La Moncloa que van perdre en aquella moció de censura a Mariano Rajoy, el juny del 2018.

Feijóo ha explicat en converses privades una cosa que ja deia Rajoy quan governava i se li retreia que no centrés més el partit: a Madrid, el centre no existeix i les portades d'El Mundo, ABC i La Razón i les ràdios de Federico Jiménez Losantos, Carlos Herrera i Carlos Alsina competeixen per marcar l'agenda del PP. I aquest dietari té sempre una idea fixa que no és cap altra que a la dreta se la mobilitza anant contra Catalunya. Ara, amb l'independentisme, encara més que en els anys anteriors, quan el catalitzador de tota aquesta agressivitat va ser José María Aznar, l'únic president que la dreta mediàtica i empresarial ha temut i al qual no li imposaven l'agenda, en part perquè era un dels seus.

Feijóo guanyarà o perdrà les pròximes eleccions espanyoles, encara és aviat per assegurar-ho, encara que el vent sembla que ara li bufa a favor. Però en cap cas el PP va pel camí de convertir-se en la CDU o en el RE, ja que les seves posicions estan més a prop de formacions força més a la dreta. L'exemple més clar és com gaudeixen trepitjant drets fonamentals que afecten les llibertats, siguin de reunió o d'opinió. És impossible treure'ls del discurs de la unitat d'Espanya i fer-los entrar en debats socials, econòmics o ambientals, per esmentar tres temàtiques. Segurament, en aquests dotze mesos, l'únic posicionament polític centrista que ha tingut és el seu compromís a no tocar la llei de terminis de l'avortament després que el Tribunal Constitucional rebutgés un recurs presentat pel PP fa més de dotze anys. Fins i tot aquesta posició, que "l'avortament és un dret que té la dona dins de la llei i no canviaré d'opinió", ha estat esmenada pel sector més conservador del partit.

La seva política de no a tot i la impossibilitat de pactes amb el PSOE l'acosten al PP d'Aznar. Però la seva tebiesa l'apropa al de Rajoy. Per la seva visió territorial podria ser del PP o del PSOE, ja que els socialistes Page o Lambán el segueixen de prop. En resum, la dreta ha perdut una oportunitat de ser un partit modern i ha preferit anar diverses dècades enrere fins a confondre's amb aquella Aliança Popular plena de corcadura i amb posicionaments, moltes vegades, predemocràtics.