L'impuls de les enquestes que catapulten el Partit Popular cap a la Moncloa en les pròximes eleccions espanyoles no ha estat suficient, aquest dimarts, perquè Alberto Núñez Feijóo s'imposés a Pedro Sánchez en el primer cara a cara que han celebrat en el Senat, l'única cambra legislativa en què poden enfrontar-se, ja que el polític gallec no disposa d'una acta de diputat. Sánchez ha estat molt superior gràcies al reglament que li concedeix un temps il·limitat, a l'experiència parlamentària que li dona una facilitat de paraula en aquests debats que Feijóo no té, a l'agressivitat dialèctica de la qual va fer ús, ja que necessita debilitar la figura del president del PP i, segurament, a tenir-ho tot perdut i presentar el seu adversari com el representant de les grans empreses com si ell fos, utilitzant el llenguatge d'Alfonso Guerra, el representant del partit dels descamisats.

Encara que el debat parlamentari era sobre les mesures energètiques, de seguida es va veure que aquesta era més l'excusa que l'objectiu. Sánchez va demostrar que el parlamentarisme és un ofici i que ell el té i, com tot bon supervivent, amb quatre vímets en té prou per desarborar el seu adversari. Especialment si aquest no ha preparat a fons una intervenció i vol surfejar sobre la crisi del PSOE, els pactes parlamentaris del govern espanyol amb Esquerra i amb Bildu, i té com a única proposta un enverinat oferiment a Sánchez perquè abandoni els seus aliats i es llenci en mans del Partit Popular. Això no passarà i menys abans de les eleccions generals. Després, l'aritmètica decidirà. El més curiós del cas és el mantra d'un govern espanyol fent concessions a l'independentisme català. És una gran fal·làcia, però acaba tenint resultat a Madrid: hi ha un caldo de cultiu disposat a creure-s'ho, encara que la realitat sigui molt diferent. Però el relat té la seva importància i aquí els mitjans de Madrid són imbatibles a l'hora de propagar una mentida.

Pedro Sánchez ha renunciat al centre polític i se'n va descaradament a l'esquerra amb dos missatges: el seu govern és el Robin Hood contra la riquesa desmesurada de les grans empreses, siguin bancs o energètiques, i no hi haurà en els propers mesos escenes apocalíptiques a conseqüència de la guerra d'Ucraïna perquè PSOE i Unidas Podemos han fet els deures. Ha deixat enrere la seva gens indissimulada aliança d'antany amb els poderosos que citava una vegada i una altra a la Moncloa i ara vol anar a buscar els vots a l'esquerra dels socialistes i els desmobilitzats per la política de vegades neoliberal que Sánchez ha aplicat en diversos moments durant aquests anys. Al centre tornarà, en tot cas, si aconsegueix el paquet significatiu de l'antic graner de votants socialistes que, com s'ha vist en les últimes eleccions —sobretot a Andalusia—, li han girat l'esquena.

En aquest gir polític, el PSOE prova de reafirmar posicions perdudes no només com a referent de l'esquerra, sinó com a partit defensor de la unitat d'Espanya i de repressió a l'independentisme. Per això no fa tantes dates va recuperar els seus galons com a cooperador necessari de Mariano Rajoy per aplicar el 155 i la consegüent supressió del Govern de Carles Puigdemont i de l'autonomia catalana; que el seu govern hagi estat darrere l'espionatge amb Pegasus —oficialment reconegut, almenys, una part—; i més recentment, el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, no va tenir cap empatx en declarar que era "legítim, idoni i oportú" infiltrar a agents en moviments juvenils per captar informació i va justificar-ho en "les accions violentes de l'independentisme". Es pot ser insensible a aquesta arbitrarietat —segurament, també il·legalitat— mentre un informe del ministeri vincula independentisme i terrorisme? És suficient amb una mera declaració per contundent que sigui? És això fer política?