Alguns dels presos polítics actualment en una injusta situació de presó provisional a Lledoners han demanat que comparegui com a testimoni al judici de l'1 d'octubre el rei Felip VI. No és una extravagància encara que difícilment prosperarà. Hi ha prou motius per a la petició de les defenses, molt especialment pel seu discurs televisiu sobre la situació de Catalunya del 3 d'octubre, un element que el Tribunal Suprem hauria de tenir mínimament en compte. Aquella intervenció televisiva del monarca va ser capital i ara, més de quinze mesos després, hi ha prou informació a l'abast perquè s'obrin dues vies noves: primera, la seva contundència no va ser cap altra cosa que un suport al clima nacionalista espanyol del A por ellos, fins a l'extrem que, a partir d'aquell moment, la tipificació penal de l'esdevingut va pujar diversos esglaons parlant-se obertament de sedició i rebel·lió amb penes molt més altes.

En segon lloc, i fonamental, el discurs va ser idea i obra del mateix cap de l'estat espanyol. Es va gestar a la Zarzuela, hi va haver alguna oposició de la Moncloa a l'estil Mariano Rajoy però Felip VI va tirar endavant. Algú haurà d'explicar aquest esdeveniment de la història tancat amb pany i forrellat i qui sap si havent de dir la veritat com a testimonis el mateix Rei, personal de la Casa Reial, Rajoy o el seu equip de presidència, hi aportarien llum. No va ser, en qualsevol cas, una intervenció desitjada ni pel govern de l'època ni pel principal partit de l'oposició espanyola. Això ha pesat ja que en declarar el Rei que el Govern estava al marge del dret i la democràcia, la capacitat d'intervenció de l'Executiu desapareixia.

No cal fer-se gaires il·lusions perquè el Tribunal Suprem no correrà cap tipus de risc. Les defenses en el seu conjunt tindran totes les dificultats del món per poder fer bé la seva feina. És una presó provisional insòlita dels acusats el que coarta i molt la preparació del judici. Amb un trasllat de Lledoners a, segurament, Soto del Real per anar cada dia al judici. I, finalment, l'inconvenient afegit d'haver de desplaçar-se cada dia de la vista des del centre penitenciari al tribunal. No deixa de ser un sarcasme que davant aquestes dificultats objectives i un acarnissament fora de qualsevol mínima anàlisi judicial, s'hagi contraprogramat, com una informació rellevant i per intentar contrarestar la injustícia, que el TS no volia que els presos hi anessin emmanillats.

És obvi que el judici marcarà un abans i un després. Però aquests dies que s'estan presentant els escrits dels advocats defensors dels presos polítics, la força de molts d'ells és tan aclaparadora que sembla difícil que les tesis judicials-policials-mediàtiques i de la fiscalia puguin tirar endavant. I que l'opinió pública internacional i els observadors que hi vagin puguin comprar una versió tan allunyada de la realitat catalana d'aquelles setmanes.