Han estat suficients uns quants mesos perquè el Tribunal Suprem hagi donat un cop a sobre de la taula i hagi deixat meridianament clar que la llei d'amnistia, aprovada pel Congrés dels Diputats, acaba tenint un efecte polític limitat. En qualsevol cas, molt lluny del que ha decidit el legislador, que ha estat menyspreat d'una manera absolutament incomprensible en un estat democràtic. Han decidit convertir-se, aquests magistrats, en l'única autoritat i excloure'n els polítics exiliats a l'estranger pels fets d'octubre de 2017 i també els presos condemnats en el judici del procés. Es tracta, al Suprem, de Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig, que queden sota les ordres de detenció de Pablo Llarena, i de la no-suspensió de la inhabilitació per part del magistrat Manuel Marchena d'Oriol Junqueras, Jordi Turull, Carme Forcadell i Dolors Bassa.

Que això passi simultàniament a les negociacions entre els equips del PSC i d'ERC per mirar de tancar la investidura de Salvador Illa —i de la qual totes dues parts emeten aquests últims dies senyals optimistes— i coincideixi també amb el nou exercici d'autoritat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha suspès el decret que protegeix el català a les aules elaborat pel govern Aragonès, no deixa de ser un exemple del desconcert que viu la política catalana.

La justícia espanyola ha demostrat que les lleis sempre són interpretables. En contra dels catalans, esclar.

La qüestió central és: es busca un acord per superar l'actual aturada autonòmica, l'actitud hostil amb el català com a llengua pròpia, el traspàs real de les principals infraestructures del país i tancar un acord total en matèria de finançament autonòmic que suposi assolir el concert econòmic? O, al contrari, el que es pretén és sortir de l'actual encallament per evitar la repetició d'eleccions? Òbviament, tots els partits diuen aspirar al primer, però el resultat és que Catalunya sempre es queda amb un pam de nas. Quan passa una vegada i una altra, demanar actes de fe està fora de la lògica política. En els últims 20 anys, l'estat espanyol no ha complert cap dels acords als quals han arribat els seus representants polítics. Des del primer d'ells, l'Estatut d'Autonomia de Pasqual Maragall, el 2004, fins a la recent llei d'amnistia.

En aquest context, és especialment difícil saber com acabaran les negociacions per investir Salvador Illa. L'únic candidat aparentment possible, ja que ni el PSOE ni el PSC no facilitaran la investidura de Puigdemont. Per acabar d'adobar el complex trencaclosques, hi ha un factor que també sobrevola com un punyal per sobre de qualsevol negociació. És factible la investidura d'Illa si enmig del debat parlamentari és detingut el president Carles Puigdemont? Una cosa que inevitablement succeirà quan la policia espanyola tingui constància que ha travessat la frontera, ja que el magistrat Pablo Llarena ha estat taxatiu. I, al final, la justícia espanyola ha demostrat que les lleis sempre són interpretables. En contra dels catalans, esclar.