L'anunci presentat aquest dijous pel PSC, Esquerra, Junts i els comuns al Parlament ―amb una foto somrient dels promotors inclosa― per a la reforma de la llei del català i que, en paraules i lletres seves, pretén esquivar la imposició del TSJC d'aplicar el 25% del castellà a les aules de Catalunya és intranquil·litzador i preocupant. Reuneix, certament, un consens parlamentari ampli, una cosa que li assegura una gran transversalitat, però l'acord està fet des d'una posició política tan i tan a la baixa en termes de defensa del català com a llengua vehicular del sistema educatiu, que encén immediatament les alarmes per al model d'escola catalana i el futur de la immersió en una proporció no menor al que va ser la sentència del TSJC. És més: lluny d'esquivar el 25% obligatori en castellà acaba obrint una porta d'entrada a un percentatge que bé pot acabar sent molt i molt superior.

Com que hem de donar per descomptat ―perquè el contrari seria enormement greu i val més no plantejar-s'ho― pensar que aquest no és l'objectiu de, almenys, dos dels quatre grups signants i que la finalitat és protegir, com s'ha dit per activa i per passiva, l'escola catalana, caldrà esmenar el que s'ha presentat al Parlament i deixar de banda l'opacitat amb què s'ha elaborat. També, abandonar dreceres per estalviar-se consensuar-lo amb entitats que alguna cosa han de dir, com la Plataforma per la Llengua, l'ANC i Òmnium Cultural, per citar-ne tres. I, sobretot, no defraudar els que continuen defensant que el català és el nervi de la nació i no pot ser objecte d'una transacció política com si fos una competència més. El filibusterisme parlamentari no pot servir per fer passar bou per bèstia grossa i no es pot afirmar que és el mateix que el català sigui la llengua vehicular en l'educació que, com es diu ara, amb el nou redactat, "garantir el domini de les llengües oficials amb el català com a centre de gravetat".

Una modificació tan transcendent d'una llei com la de Política Lingüística 1/1998 ―tenia, per tant, 24 anys de vigència― que ve forçada per la sentència aberrant del TSJC ―des de quan els percentatges educatius es decideixen en un estat democràtic en els tribunals?―, que tant enrenou ha causat en la comunitat educativa i que tanta preocupació ha despertat entre la ciutadania, no podia abordar-se com s'ha fet. Ha estat una manera de ficar-se innecessàriament a la gola del llop. Que, a més, el moment utilitzat hagi estat l'endemà de les manifestacions en defensa de l'escola catalana, que els dos partits independentistes al Govern van avalar, no deixa de ser un contrasentit amb el que han fet aquest dijous al Parlament.

La manera com, a última hora de la nit, Junts corregia el tret respecte a la satisfacció del matí ―ERC no ha dit encara res― reflecteix que l'error comès hores abans no era menor. I que l'enuig de Waterloo havia arribat nítidament a la seva destinació. Ni van llegir l'oposició de molts anunciada anteriorment ni van veure la dimensió de la foscor del túnel en què estaven a punt d'entrar. I això, en política, acaba causant sempre problemes. Veurem què acaba passant ara després d'un inici parlamentari decebedor i, sobretot, enormement arriscat, amb un estat davant al qual la llei del Parlament li pot acabar deixant, encara que aquesta no sigui la seva intenció, un carril massa ampli per poder circular. I si alguna cosa hem après és que al català li tenen ganes.