Punt final a la campanya electoral. Després de dues setmanes oficials de campanya, s'ha arribat al final amb moltes menys certeses que fa quinze dies. El primer que s'ha de destacar és que ha estat estranya, anòmala. No pot ser considerada normal una campanya en què un dels candidats, Carles Puigdemont, no ha pogut viatjar fins a la Catalunya del sud perquè podia ser detingut. Una anormalitat tan bèstia no pot ser democràticament acceptada, per més que el seu exili s'allargui ja a gairebé sis anys i mig, i els electors hagin hagut de viatjar fins a la Catalunya Nord si el volien escoltar in situ. Només a la pantalla de repressió judicial espanyola pot entendre's que pugui moure's fins a la frontera de la Jonquera, però sense traspassar-la.
🔴Eleccions Catalunya 2024, DIRECTE | Última hora dels col·legis i meses electorals del 12-M
Estranya també ho ha estat perquè Pedro Sánchez ha provat de dinamitar les eleccions catalanes i transformar-les en un plebiscit en què calia adherir-se la seva persona a canvi de res. D'aquí a poques hores, sabrem si el seu moviment, amb trets d'alguns dels pitjors presidents sud-americans, ha tingut cap incidència electoral. Conseqüències a futur, segur. Però a les urnes, ho veurem diumenge. Mai ningú no havia creuat una barrera així i s'havia atrevit a tant, fins a l'extrem de fer jugar al rei un paper secundari en la tramoia que havia muntat.
Puigdemont-Sánchez, Sánchez-Puigdemont han desplaçat del centre del debat no només Illa, sinó sobretot el president Pere Aragonès, el gran damnificat, aparentment, del duel que els primers han protagonitzat. Aquesta circumstància ha fet que la campanya tingués, marcadament, dues parts: la primera, netament espanyolitzada; i la segona, en la qual progressivament s'anava catalanitzant, desplaçant el pes de la Moncloa. Com passa sempre, arribat aquest punt, l'eix ha estat lideratge —hi ha qui prefereix anomenar-lo carisma, encara que el nom no fa la cosa—; percepció d'encarnar la representació de Catalunya davant Madrid, això que es diu defensar els interessos catalans davant del govern d'Espanya, però també davant de les Ayusos de torn; i capacitat per capitanejar un bon govern.
La campanya es tanca amb molts d'indecisos i un dubte raonable sobre si serà Illa o Puigdemont qui guanyarà el capítol
No hem tingut enquestes publicades a Catalunya des de dilluns, últim dia que ho permet la llei electoral. Ha calgut recórrer al que s'ha publicat a l'estranger —algú al Congrés canviarà aquesta estupidesa?— i la campanya es tanca amb molts d'indecisos i un dubte raonable sobre si serà Illa o Puigdemont qui guanyarà el capítol. La distància del primer sembla que s'ha anat retallant i el sorpasso que semblava impossible avui està més en l'aire que mai en els últims dies. En qualsevol cas, ho decidiran els indecisos i l'última mobilització de cada espai polític.
Fins i tot, els dinars familiars d'aquest mateix dissabte tindran la seva importància per treure electors de l'abstenció, com ja hem vist en eleccions recents quan s'ha preguntat, a posteriori, als ciutadans quan van decidir anar a votar i a quin partit. La sort està gairebé tirada, encara que no el tot. Diumenge veurem a favor de quin costat cau.