Malgrat que tots els Barça-Madrid tenen, per la seva lògica rivalitat, un nivell de tensió superior a qualsevol altre partit de futbol, costaria trobar els darrers anys una situació de tibantor com la de la final de la Copa del Rei que se celebra aquest dissabte, a partir de les 22 hores, a l'estadi de La Cartuja de Sevilla. I això que, bona part d'aquests anys, el duel de Pep Guardiola i José Mourinho va fer córrer rius de tinta, principalment, per l'actitud provocadora del portuguès. El de Santpedor conserva un bon registre d'aquells partits amb l'equip blanc, amb el qual va tenir quinze enfrontaments, dividits en quatre tornejos: LaLiga, Champions League, Supercopa d'Espanya i Copa del Rei. En va sortir vencedor nou vegades, va empatar quatre cops i tot just va perdre dos partits. L'actual entrenador del Barça, Hansi Flick, acumula dues victòries a les dues confrontacions que ha tingut amb el Madrid, amb un resultat global de 9 gols a favor i 2 en contra. El 2-5 de la final de la Supercopa d'Espanya celebrat a l'Aràbia Saudita i el 0-4 del Bernabéu.

Tot i això, costa molt donar el Barça com a molt favorit, malgrat que sens dubte ho és per futbol, estil de joc, bloc col·lectiu, personalitat i moment anímic. Johan Cruyff deia que "el futbol és un joc que es juga amb el cervell. Has de ser al lloc adequat, en el moment adequat. Ni massa aviat ni massa tard". I aquest equip de l'entrenador alemany ha aconseguit en molt pocs mesos una harmonia impensable. Però la gràcia del futbol, el que el converteix en un espectacle únic, és que res no és segur al 100% i que, al terreny de joc, 22 jugadors, un cop de sort, un error inexplicable, poden acabar desbaratant qualsevol pronòstic. A més, una final Barça-Madrid sempre és molt més que un partit de futbol. Són, per excel·lència, partits que duren molt més dels 90 minuts reglamentaris, 120 amb pròrroga si hi ha empat, i els corresponents penals si el resultat continua igualat. Res no dura tant com la prèvia del partit, on es juga amb els nervis a desestabilitzar-se per guanyar uns quants cossos abans del xiulet inicial.

Una final Barça-Madrid sempre és molt més que un partit de futbol

Aquesta final té, però, ingredients propis, com l'àrbitre de la final —el col·legiat Ricardo de Burgos Bengoetxea— posant-se a plorar i carregant contra Real Madrid Televisión: "Li diuen al meu fill que soc un lladre". Ha acusat el Madrid de generar odi a les xarxes socials en contra del col·lectiu arbitral: "Les conseqüències són que estem veient cada setmana a les xarxes socials que insulten sense cap mena de control. Constantment insultant el nostre col·lectiu, actuacions pels actors de futbol que donen peu que no estem sent honestos. El problema són les conseqüències, quan parlem de robatori o paraules malsonants... L'aficionat paga aquesta frustració no amb nosaltres, sinó amb el nen o la nena que xiula els caps de setmana partits de nanos. Cal tornar a un futbol més net perquè és bo i sa per a tothom", ha afegit De Burgos Bengoetxea. A partir d'aquestes paraules, el que es va obrir va ser l'infern per al col·legiat, igual que per a l'àrbitre del VAR, Pablo González Fuertes, amb petició del Madrid de canvi d'àrbitres per a la final i negativa de la Federació Espanyola a acceptar-ne les exigències. Paral·lelament, no presentació a l'entrenament programat a l'estadi de la final, incompareixença a la roda de premsa prèvia al partit i cadires buides al tradicional sopar de directives ofert per la RFEF.

Fins i tot s'ha arribat a especular amb la incompareixença del Madrid al terreny de joc si no hi ha canvis a l'equip arbitral. No deixa de ser curiós pensar en una situació així en una final de la Copa del Rei. Després d'anys amb xiulades a l'himne espanyol a finals del Futbol Club Barcelona contra el Bilbao (2009, 2012 i 2015) o contra l'Osasuna (2023), aquest any que estaven més anivellats aplaudiments i xiulets amb el Madrid com a rival, una hipotètica absència del Madrid. Suposo que tot és una estratègia motivacional i que la final es jugarà, que és el que esperen els aficionats. També per despertar de la letargia amb una dosi d'adrenalina els Mbappé, Vinicius, Bellingham i el llarg etcètera de jugadors que no han estat a l'altura durant tota la temporada. Enmig d'aquest enrenou, sentir Flick dir que només és un partit de futbol i que als àrbitres cal ajudar-los i donar-los suport, perquè això és un esport, un joc, no és ni de bon tros una provocació. És tocar de peus a terra.