Deia l'exconseller d'Economia, Jaume Giró, en una entrevista publicada en aquest diari diumenge passat, que calia dir les coses pel seu nom, deixar-se de pors infantils i reclamar al govern de Pedro Sánchez sense embuts un concert econòmic per a Catalunya. Giró, que coneix el poder espanyol amb tots els pèls i senyals, per les seves anteriors etapes empresarials en empreses de l'Ibex durant diverses dècades, afirma sense matisos que és el moment de collar Madrid, i que el concert és l'única via per solucionar definitivament el drenatge de recursos que pateix Catalunya i que ja no pot continuar aguantant si vol pal·liar l'empobriment sobtat i injust a canvi que altres territoris s'enriqueixin.
Ho deia Giró en l'entrevista de diumenge, en la qual també qüestionava que s'utilitzessin conceptes equívocs en el tema del finançament per intentar confondre el personal. Sense anar més lluny, parlar de finançament singular, del qual encara parla sobretot la consellera Natàlia Mas i molt menys el president Pere Aragonès i la secretària general d'Esquerra, Marta Rovira. "El finançament singular el que no pot ser és una presa de pèl singular. I anem de camí", reblava Giró.
Aquest dilluns, quan he escoltat la portaveu del PSOE, Esther Peña, dir sense cap rubor que el que busquen els socialistes és un nou model de finançament en el qual totes les comunitats autònomes trobin la seva singularitat reconeguda, he recordat les advertències de Giró: Un finançament singular a la carta i per a tothom dins del règim comú. No és que siguin ximples i no hagin entès res. Els socialistes espanyols coneixen els seus marges i en ells no entra que Catalunya disposi de la clau de la caixa, com la tenen el País Basc i Navarra. Només així es pot revertir el dèficit crònic i donar esperança de benestar als catalans. Només així el dèficit fiscal que pateix Catalunya podrà ser eliminat.
Amb investidura d'un president de la Generalitat —per cert, aquest dimecres començarà a córrer el rellotge de noves eleccions sense que cap candidat s'hagi volgut sotmetre encara a la investidura— o sense ella, el finançament de Catalunya serà el veritable cavall de batalla dels pròxims mesos i anys. No serà aquesta una disputa qualsevol, ja que les resistències davant el concert econòmic seran enormes. Però és una batalla que es pot guanyar, ja que no s'ha de canviar cap llei, i que tan sols depèn de la voluntat política del govern espanyol. Però és important, transcendental, no fer pactes a la baixa, conformar-se amb pagarés a compte que, com altres vegades, no valdran res.
Deia Abraham Lincoln que "Pots enganyar tothom per un temps. En pots enganyar alguns tot el temps. Però no pots enganyar tothom tot el temps". I això últim és el que fa Espanya amb el finançament de Catalunya.