És del tot imprudent, per emprar un qualificatiu suau, la decisió del fiscal general de l'Estat de no dimitir després que el Tribunal Suprem li hagi obert una causa per revelació de secrets. El menys important és que la persona afectada sigui Alberto González Amador, la parella d'Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, i que fes referència a la investigació de frau fiscal i al seu presumpte acord, en què acceptava vuit mesos de presó i pagar 525.000 euros per evitar el judici. En canvi, és veritablement nuclear que Álvaro García Ortiz assumeixi que, com a fiscal general de l'Estat, no pot continuar, ni ha de continuar, en el càrrec, ja que en ser un engranatge important de la justícia no pot ser art i part en el seu procés penal. Això sense tenir en compte la imatge que s'acaba traslladant a la ciutadania que no passa res si el fiscal general està imputat pel TS, amb la qual cosa acaba esdevenint normal una agra situació que es produeix per primera vegada a la història.

Aquí no es tracta de dur a terme un procés paral·lel a García Ortiz en el qual dimissió equival a culpabilitat. Serà el Suprem el que emeti la sentència definitiva. Més aviat el que es debat és si la seva continuïtat malmet la Fiscalia o no, i està fora de qualsevol dubte raonable que sí. No fa falta que sigui l'Associació de Fiscals la que ho digui. Ho diu el sentit comú, que continuar en el càrrec només es pot interpretar com una voluntat de mantenir el control de la institució en el seu interès propi. Com es combina la defensa del ciutadà Álvaro García Ortiz amb la del Ministeri Fiscal en defensa de la legalitat? És obvi que hi ha un xoc d'interessos que fa impossible discernir una cosa de l'altra. Acceptar el contrari és més propi de països als quals no ens hauríem d'assemblar, on es protegeixen interessos individuals per sobre dels col·lectius.

García Ortiz no pot continuar en el càrrec perquè no pot ser art i part en el seu procés penal

La defensa acèrrima del govern espanyol al fiscal general aconsegueix traslladar l'efecte contrari al que segurament desitjava. Polititza la institució al màxim, ja que es pot creure en la seva innocència i demanar-li que s'aparti del càrrec. Fa just el contrari, ja que li mostra un suport total basant-se en el fet que va dir la veritat respecte a la situació de la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid i, per tant, desmentir una bola propagada per un delinqüent confés i per la seva parella no és sancionable. Aquesta argumentació política de Bolaños és bona com a explicació en una barra de bar, però té poc a veure amb una posició jurídica seriosa, i només és comprensible en el clima de podridura en què s'ha instal·lat la política espanyola. I en el qual sembla que la renúncia del fiscal general és bàsicament perdre un peó en la batalla judicial que envolta el PSOE i cedir quelcom més que una peça al tauler d'escacs entre socialistes i populars.

Portar tots els assumptes públics al terreny de la judicialització ha deixat desprotegida la política. Ara, molta més gent ho veu més clar que aquests últims anys. Tot succeeix als tribunals, convertits, en molts casos, en la darrera cambra de decisions polítiques. Però des de les dues principals forces polítiques espanyoles es va acceptar que això fos així, quan es propagava que era la millor manera de fer entrar en raó els independentistes. Hi va haver presons i exili primer, es va aprovar al Congrés la llei d'amnistia més tard, i aquí tenim desenes i desenes d'independentistes esperant que s'apliqui, mentre el Suprem fa el que li dona la gana i no acaba passant res. En aquest context, doncs és clar que potser el cas del fiscal general de l'Estat acaba en no res. Però això serà més endavant i no l'eximeix de l'obligació d'haver de deixar el càrrec.