La decisió de Sumar, la formació de Yolanda Díaz, d'arrossegar el govern espanyol perquè acabi sent fix l'impuestazo a algunes empreses energètiques, que no en bona part a les elèctriques, ha acabat desencadenant un nou xoc de trens en la fràgil majoria política que sustenta el govern de Pedro Sánchez. Fonamentalment, perquè la política econòmica i fiscal no es pot fer permanentment a còpia d'aplicar cada vegada nous impostos que acaben descapitalitzant el teixit industrial i causant un forat enorme que acaba afectant el mercat laboral. Això és una cosa que de vegades s'oblida: en un món global, on tot o gairebé tot pot ser a qualsevol lloc, cal mirar de trobar un equilibri perfecte entre les necessitats d'un territori i el lògic interès empresarial. Aquests dies, ho estem veient amb les conseqüències que tindria per a Catalunya i molt especialment per al Camp de Tarragona l'aprovació d'un impost d'aquesta naturalesa, ja que acabaria sent el detonador perquè inversions superiors als 1.000 milions d'euros que té en projecte Repsol acabessin a qualsevol altra destinació, com ara Portugal.

Cal fer política econòmica i industrial més enllà de les ideologies i pensant també en els territoris. No s'hi val posar-se una bena als ulls, com es fa des de Sumar, on fins i tot el seu portaveu econòmic, Carlos Martín, ha proposat aquest dimarts que l'Estat adquireixi una participació de control a Repsol, com ja es va fer amb Telefónica. Cosa que, per cert, mai no és el millor camí possible. Sumar pot fer una carta als reis, però, al final, una empresa acaba fugint davant la inestabilitat regulatòria i fiscal. N'hi ha precedents i no cal recordar-los, ja que avui dia res no acaba sent d'enlloc si els accionistes acorden el contrari. El creixent populisme tampoc no hi ajuda, en un món en què els discursos simples acaben obrint-se camí amb molta facilitat, i ja es pot veure com evolucionen els inestables mapes electorals. Tothom vol, a més, que sigui un altre qui ho faci, ja que sempre hi ha algú que treu una enquesta sobre què pensa la gent.

Al final, les empreses acaben fugint davant la inestabilitat regulatòria i fiscal

La decisió de Junts per Catalunya d'intervenir en el debat per defensar la inversió al Camp de Tarragona, que té com a conseqüència que el gravamen que el PSOE i Sumar volien transformar de temporal a permanent no es dugui a terme, és, des d'aquest punt de vista, transcendent. La formació de Carles Puigdemont fa, potser, el moviment politicoeconòmic de més importància al teixit empresarial dels últims temps. Corre alguns riscos, és clar. Molt menys si ho sap explicar, com ja ha començat a fer. Però guanyar poder i interlocució és una cosa de la qual està necessitada, ja que és absent a les principals institucions catalanes, com la Generalitat, l'Ajuntament o la Diputació de Barcelona. En canvi, té set diputats clau per donar i treure majories, i ningú no li pot discutir a Junts que defensi el que es demana des del territori i una qüestió a la qual és molt sensible bona part del seu electorat. Això s'esdevé la setmana en què Junts celebrarà el seu congrés, en el qual busca presentar-se com una formació cohesionada, amb un lideratge inqüestionat, com és el de Carles Puigdemont, i una direcció amb papers molt definits de Jordi Turull a la secretària general i Míriam Nogueras i Toni Castellà a les vicepresidències.

Sembla que alguns complexos per assemblar-se el mínim possible a l'antiga Convergència s'estan reformulant. No per clonar un partit com aquell, ja que Junts és una altra cosa i fruit d'un altre moment de la història. Però sí per tenir una brúixola molt més clara que la d'aquests darrers anys, en què sovint, intentant salvar una falsa unitat independentista, han acabat massa vegades amagant les seves propostes. Ara, aquest esquema ha canviat, els lligams han desaparegut, i són ells els que poden estrènyer els altres. És un dels avantatges, segurament l'únic, d'estar a l'oposició. El govern de Pedro Sánchez haurà de retirar l'impost a les energètiques del paquet fiscal que està negociant amb Brussel·les si vol que sigui aprovat. Sumar quedarà desguarnit en una de les seves propostes estrella i amb la qual ha fet molt de soroll les últimes setmanes. És un fracàs dolorós, ja que Yolanda Díaz té una presència important al govern espanyol, amb una vicepresidència i quatre ministeris, però una influència minvant.