Que en plena aprovació a la comissió de Justícia del Congrés dels Diputats de la llei d'amnistia, el Partit Popular, Vox i Ciutadans hagin reunit, aquest diumenge, unes 500 persones a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per protestar, demostra ben clarament que l'acceptació entre l'espanyolisme a Catalunya igual no és la que se'ns diu. El soroll que la dreta desplega pot tenir una acollida important a Madrid, potser a Andalusia, Extremadura o a les dues Castelles, però no en molts altres llocs.

De vegades es confon el que fan els jutges a Madrid, els partits als seus quarters generals de la capital del regne, els mitjans subvencionats de l'autonomia d'Isabel Díaz Ayuso, bé siguin diaris, ràdios o televisions amb les preocupacions de la gent. Unes 500 persones, segons la Guàrdia Urbana, són realment molt poca gent. És per fer-s'ho mirar i reflexionar, seriosament, sobre si aquest és el camí que la dreta espanyola ha de seguir a Catalunya. No hi pot haver una esmena més gran a la totalitat de l'electorat que l'absentisme davant d'una qüestió tan fonamental i que fa temps que ocupa portades i més portades de diari.

És més: és molt probable que entre càrrecs públics i militants siguin bastants més que les 500 persones que s'han apropat aquest matí de diumenge a protestar al centre neuràlgic polític de Catalunya. Però encara que això sigui una veritat irrefutable, la dreta no pensa arriar aquesta bandera i està disposada a cometre els mateixos errors del passat. Aquells que porten el PP a tenir una posició marginal en la política catalana: pobres resultats i una impossibilitat permanent a aspirar a formar part de majories polítiques de govern. Les seves úniques figures institucionals, els alcaldes de Badalona, Xavier García-Albiol, i de Castelldefels, Manuel Reyes, fa temps que van aprendre la lliçó i el partit el miren amb una de prudent i educada mitjana distància.

La dreta està disposada a cometre els mateixos errors del passat, que porten el PP a tenir una posició marginal en la política catalana

Però Madrid i la dreta espanyola necessita viure d'unes certes dosis d'anticatalanisme que fluctuen també en funció de les seves necessitats. La història sempre es repeteix: no hi ha res més fàcil a la capital espanyola que atacar la identitat catalana. De vegades és la llengua, d'altres la cultura i sempre la nació. Es retroalimenten en el seu anticatalanisme sense entendre que mesures com la de l'amnistia, més enllà d'un redactat o un altre de la llei, troben un suport ampli del conjunt de la societat i un rebuig igualment intens dels sectors intolerants que prefereixen la judicialització de la política, que siguin els magistrats els qui acabin decidint què és el que vol la ciutadania i què és el que es pot i el que no es pot fer.