A mesura que passen les setmanes es confirma que darrere de la renúncia a defensar el Sàhara Occidental en benefici del Marroc, traint així el suport històric de tots els governs espanyols i contradient les resolucions de Nacions Unides, no hi havia cap jugada mestra de Pedro Sánchez. Tampoc un pla B que protegís els interessos econòmics. Tot el que precipitadament es va dir per apaivagar l'oposició del conjunt de l'arc parlamentari s'ha vist que eren, una vegada més, mentides i en conseqüència, d'una tacada l'inquilí de la Moncloa ha perdut la simpatia del poble sahrauí, ha fet un regal al règim marroquí de Mohamed VI que mai no tindrà un retorn equiparable a l'obsequi que li ha fet, s'ha enfrontat a Algèria deixant desarborat el flanc del preu del gas en un moment del tot inoportú, i ha cedit a Itàlia la posició preferent per negociar unes millors condicions en el mercat gasístic procedent del nord d'Àfrica.

Si això no és estar mancat d'estratègia, algú hauria d'explicar què hi ha darrere d'una jugada política tan inexplicable. Aquest dissabte, el govern algerià ha confirmat que Itàlia és el seu nou soci estratègic a Europa i Mario Draghi s'ha trobat de cop i volta amb un millor preu del gas que acabarà repercutint en la nostra factura. Itàlia passa a ser per als algerians un país amic que sempre ha estat present en les circumstàncies més difícils, al contrari de l'absurd moviment d'Espanya. Itàlia té assegurat un increment gradual de la quota de gas natural a curt, mitjà i llarg termini, mentre la vicepresidenta Teresa Ribera només és capaç de balbotejar que espera que l'increment del gas que li apliqui el govern algerià sigui moderat.

La política internacional no s'ha de fer a cop d'enquesta i tampoc no pot ser capritxosa. Ha de seguir unes pautes durant anys, ha de ser acurada en les aliances i ha de defensar els interessos econòmics de l'estat en qüestió. Pedro Sánchez no en deu saber res, quan tracta el sempre complicat vesper del nord d'Àfrica com si fos la taula de diàleg amb el Govern català. Pensar que a l'exterior es pot fer el mateix que en la política domèstica i que tothom acceptarà de bon grat que se'l maltracti, és desconèixer absolutament les regles de joc. Tant com pensar que perquè molta gent és de vacances, la crisi econòmica no existeix.

Però existeix i preocupa la ciutadania, molta de la qual no arriba a final de mes amb el 10% d'inflació i veu amb notable irritació el malbaratament de diners públics amb reis emèrits a Abu Dhabi i infantes, nets i netes anant a passar uns dies de Setmana Santa amb el campechano. Espero que el govern espanyol reporti a les Corts quant ens ha costat tot plegat, en escortes i altres despeses de la comitiva que sempre acaben formant part del capítol de despeses d'estat. Perquè del ridícul ja se n'han encarregat ells distribuint a través de les agències oficials fotografies que no eren cap altra cosa que un ridícul Photoshop on s'incorporava un dels nets, però només de cintura cap amunt. En fi, bon Diumenge de Pasqua.