Es miri com es miri, l'efecte sísmic de les eleccions europees és preocupant i comença a perfilar un efecte latent de la ultradreta a la Unió Europea que amenaça seriosament els fonaments dels països fundadors. Van ser sis països, França, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Luxemburg i els Països Baixos, els que van firmar el tractat que va constituir la Comunitat Econòmica Europea (CEE), a la ciutat de Roma el 25 de març de 1957, i després d'aquest diumenge tots, excepte els Països Baixos, en certa manera, han girat cap a posicions de la ultradreta o euroescèptiques. França i Alemanya, amb crisis polítiques de pes; Bèlgica, amb la dimissió del primer ministre (el liberal Alexander De Croo); Itàlia, amb el reforç del partit de Giorgia Meloni; Països Baixos i la petita Luxemburg, que només escollia sis escons dels 750, donant entrada als euroescèptics del grup dels conservadors i reformistes europeus (ECR).

Sens dubte, la crisi més profunda s'ha obert a França, on Marine Le Pen ha aconseguit una trentena d'escons i ha assolit el 31% dels sufragis, esclafant el partit del president Emmanuel Macron, al qual més que ha doblat. Macron ha fet una aposta arriscada i ha dissolt l'Assemblea Nacional i convocat eleccions legislatives per a final de mes. Per primera vegada, el partit de Marine Le Pen té opcions reals de governar i que la cohabitació sigui realment explosiva. Per si faltava algun ingredient, les declaracions del president del partit conservador francès dels Republicans, Éric Ciotti, posicionant-se a favor de construir una aliança amb el Reagrupament Nacional de Le Pen, fins ara apartat del poder gràcies a un cordó sanitari, ha obert la caixa dels trons al país gal. El partit dels Republicans, fundat per Nicolas Sarkozy, no és el que era, però conserva ressorts de poder que van sortir en bloc pronunciant-s'hi en contra, des de presidents regionals a destacats diputats i senadors. En qualsevol cas, la crisi està oberta entre els que creuen que la unitat de la dreta i la ultradreta és imprescindible i els que no ho veuen així.

Parlar de les tres principals economies d'Europa i dels principals referents del Vell Continent en aquests termes fa uns quants anys hauria estat impensable

No és menys greu la situació a Alemanya, on la ultradretana Alternativa per Alemanya (AfD) ha aconseguit un 16,4%, la qual cosa suposa un fort augment de suport respecte a l'11% de fa cinc anys. És una formació clarament euroescèptica que basa el seu programa en el rebuig a l'euro, als rescats als països perifèrics i la defensa del retorn al marc alemany amb una dissolució ordenada i gradual de l'eurozona. Un escenari, el de l'AfD i la primera posició molt sòlida per a la CDU, que complica, i molt, la situació del canceller socialdemòcrata Olaf Scholz, que ho tindrà molt difícil per arribar viu a les eleccions legislatives previstes per al 2025. L'aliança de govern de l'anomenada coalició semàfor, formada per SPD, FDP i els Verds, pot acabar sent un curt parèntesi entre Angela Merkel i l'actual líder de la CDU, Friedrich Merz. La convergència de França i Alemanya amb problemes no gaire diferents, atès el creixement de la ultradreta i que al país germànic també s'han demanat eleccions anticipades, són una mala notícia.

I arribem a Itàlia, on en vista dels altres partits ultres que creixen al continent, sembla que Brussel·les encaixa molt més bé l'auge de Meloni, que, almenys, no és euroescèptica. El seu gairebé 30% la reforça i encara que el partit que lidera té les arrels en un grup neofeixista, hi ha una certa comoditat comunitària amb moltes de les seves polítiques. Meloni emergeix al país transalpí com una governant popular i capaç de dirigir un país davant una esquerra en retrocés i fragmentada. Que estiguem parlant de les tres principals economies d'Europa i dels principals referents del Vell Continent en aquests termes fa uns quants anys hauria estat impensable. Deu ser que la condició humana és sobretot l'adaptació a les noves circumstàncies, molt més que anar a les causes de per què es produeixen aquestes situacions.