Cal remuntar-se a les eleccions de 2006 per trobar un moment de tanta incertesa política com la d'aquesta jornada electoral del 12-M en què, si fem cas a les enquestes, tant pot guanyar Salvador Illa com Carles Puigdemont i fins i tot pot donar-se el cas, filant molt prim, com el 2003, que un (Pasqual Maragall) guanyi en percentatge de vots i un altre (Artur Mas) en escons. Des d'aquelles eleccions de 2006, amb un segon i últim tripartit fins a la data —2010, 2012, 2015, 2017 i 2021, fins a cinc— totes tenien alguna carta marcada, ja que més enllà del guanyador de la nit electoral, era segur un govern de tall nacionalista o independentista.

En aquesta ocasió, això també està en risc, i amb això l'orientació política de l'executiu i, en conseqüència, de Catalunya en una direcció o altra. Per això, també, la responsabilitat dels electors és més gran, ja que no només donaran la victòria a un candidat o un altre sinó que en funció de l'equilibri de forces que es produeixi entre els partits i en l'eix espanyolista-independentista, enviaran un missatge o un altre a Madrid i a la comunitat internacional. Tothom pot imaginar-se quin és aquest titular si guanya Salvador Illa i reforça el paper de Pedro Sánchez, després de quina ha estat la política de l'última dècada a Catalunya. L'escenari que ningú no discutia fa unes setmanes i que ara sembla incert.

Aquest 12-M la responsabilitat dels electors és major, ja que no només donaran la victòria a un candidat, sinó que enviaran un missatge a Madrid i a la comunitat internacional

Però també tots sabem quin serà aquest titular si la victòria cau del costat contrari i, a més, hi ha una majoria independentista. Són per això unes eleccions transcendents i que van molt més enllà del 12 de maig i també de les fronteres de la política catalana. En altres paraules, es dilucida si Catalunya manté la posició, agafa força i li fa un escac a Madrid o, al contrari, en termes escaquístics, lliura el rei, s'acaba la partida i en comença una de nova. Tot això és el que està en joc en un marc d'un gran interrogant sobre la mobilització independentista i la certesa que els contraris sí que es mobilitzaran perquè ara poden guanyar i també governar.

Aquestes setmanes hem vist com es produïa un moviment combinat d'espanyolitzar les eleccions del 12-M amb la dimissió fake de Pedro Sánchez, que com tots els seus desplaçaments sobre si mateix no s'ha acabat concretant en res, i un perfil mediàtic sorprenentment baix d'algunes capçaleres catalanes, com si no hi hagués comicis o fossin molt lluny d'aquí. Aquí ningú no volia que la campanya tingués un perfil de cita amb les urnes en clau catalanista, com sembla que acabarà sent. Sobretot si la participació electoral aconsegueix superar la barrera del 65%, cosa que va succeir en totes les eleccions des de 2012, excepte el 2021 per la pandèmia.