La designació d'Irene Montero com a candidata de Podemos per a les pròximes eleccions espanyoles, que ni tan sols estan convocades, suposa fonamentalment un moviment destinat a assentar-se com l'espai de referència a l'esquerra del PSOE i també orientat a guanyar autonomia amb els seus quatre parlamentaris al Congrés dels Diputats. On s'ha dit que set diputats de Junts per Catalunya poden fer anar de corcoll el govern de Pedro Sánchez i quatre de Podemos no han de servir per a res? Amb aquesta màxima política al frontispici, la formació morada de Pablo Iglesias ha començat a deixar-se notar amb més intensitat que abans en acostar-se l'equador de la legislatura.
L'error que va cometre Yolanda Díaz marginant-los del Consell de Ministres en la confecció del govern, amb la idea pelegrina que així Sumar s'acabaria cruspint Podemos, ha estat per als primers un mal negoci. Han erosionat la unitat de l'esquerra, han perdut capacitat estratègica a les negociacions, han reduït les seves possibilitats d'armar una força política amb opcions de condicionar l'agenda social del govern espanyol i han sucumbit al paper de ser meres comparses a l'executiu espanyol, amb només el dret a la rebequeria en les decisions que els són incòmodes d'explicar al seu electorat. Tot això, a més, amb la percepció, de vegades, que les butaques van força abans que les polítiques, cosa que en altres espais ideològics no tindria importància, però sí a Sumar.
És probable que Podemos desenvolupi una estratègia més pensada a fer que el seu projecte sigui identificable que no pas a auxiliar Sánchez. Aquest paper l'hi deixaran a Díaz
Que Iglesias liquidi Díaz només és qüestió de temps. De no gaire temps. El recent congrés de Sumar ha fet palesa una obvietat: és incapaç de liderar res, ja que li falta capital polític i ha hagut de quedar al marge del lloc que li hauria correspost per concentrar-se en el seu càrrec institucional de vicepresidenta del govern espanyol i ministra de Treball. L'estratègia inicial de proposar una confluència entre Sumar i Podemos també ha saltat pels aires, atesa la manca d'interès per als morats, que pensen en un projecte en solitari més a llarg termini que acabi consumint Sumar per manca d'espai i de lideratges a l'esquerra del PSOE. Els intents del govern espanyol per asfixiar mediàticament Podemos tampoc no estan funcionant, ja que la marca continua sent reconeixible i els lideratges de Iglesias i Montero conserven ganxo electoral a l'esquerra i es complementen.
Amb aquest horitzó, és molt probable que Podemos desenvolupi una estratègia política més pensada a fer identificable el seu projecte per a l'electorat que no pas a auxiliar Pedro Sánchez. Aquest paper l'hi deixaran a Yolanda Díaz, amb el risc que es vagi socarrimant a les brases d'un càrrec que només acaba reportant rèdit per al PSOE, ja que la cohesió del govern espanyol immobilitza Sumar. Pablo Iglesias, però, està en mode campanya electoral i desproveït de qualsevol kit de supervivència per al president del govern. Però com que Sánchez és un polític —a més de resilient en extrem— amb certa sort política, la crisi dels aranzels i la guerra comercial amb Trump li permet ficar a la nevera les iniciatives legislatives o alentir-les i prioritzar la política internacional, sempre més reconfortant i amb menys cost polític.